1 de Maig de 2011

El 1 de Maig de 1886, en el Chicago de la lluita obrera de Hayamarket, es va instituir com lema: “Vuit hores per al treball, vuit hores per al descans i vuit hores per a la casa”. Al marge d'aquest simbolisme solidari, avui es demanda treball, simplement treball, encara que la jornada sigui de vuit hores, ja que l'única oferta que existeix són treballs temporals o a temps parcial. Poc hem avançat en tot aquest temps.

Conquerits pels treballadors o concedits per règims paternalistes, aquests drets bàsics, que, avui dia, caminen cap a la seva degradació en un món en el qual s'estén l'exclusió i la marginalitat; la precarietat i la temporalitat; l'atur i la desprotecció social amb pèrdues de drets laborals i sindicals, socials i humans, i que cercena les cobertures socials i laborals.

Se signen contractes en blanc que permeten acomiadar lliurement i sense indemnització, que no tenen el referent d'un conveni col•lectiu que freni excessos i abusos d'algunes empreses. Davant els intents d'individualitzar les condicions de treball i d'enjudiciar els convenis i acords d'empresa, d'obstaculitzar futurs Acords d'Ocupació i de Negociació Col•lectiva que garanteixin el poder adquisitiu dels salaris, i d'incomplir els compromisos ja pactats per patronal i sindicats, confirmats per Sentències del Tribunal Suprem, es precisa vertebrar una nova negociació col•lectiva que impliqui als sindicats en una major gestió de la flexibilitat interna i en el repartiment negociat de la productivitat, i que frenin la deterioració continuada de les condicions de treball, la disminució de les rendes del salari, la destrucció massiva d'ocupacions.

En aquest permanent estat de tensió financera, econòmica i política, que genera el conflicte pel conflicte en un mercat sense regles, que anul•la i desborda els organismes de control, i que fa actuar al uníson, Governs, especialment els d'esquerra, i la gran patronal, i sense cap legitimitat, tracten de segregar la societat per a imposar els seus interessos sectaris i així controlar la vida de les persones en tots els seus aspectes: d'intimitat personal, de consumidor, de treballador convertit en mer objecte que assumeix la sinistralitat laboral com quelcom natural. Més hores de treball, una major productivitat i competitivitat, i una inflació creixent generaran plusvàlues, a costa dels drets humans i de la pròpia vida, en un ampli procés d'abandó del progrés social que originarà la reducció dels sous i la congelació de les pensions públiques; que bloquejarà un sistema creditici incapaç de dotar de liquiditat a les famílies, als autònoms i a les empreses; que descontrolarà els preus.

El Pacte de l'Euro impel•leix als governs nacionals a afeblir la negociació col•lectiva reduint l'autonomia dels interlocutors socials. El Pla d'Estabilitat i Creixement de la UE situarà en l'horitzó del 2013 la reducció dràstica del dèficit públic impactant sobre els sistemes públics de protecció social de l'Estat de Benestar europeu.

En la recerca de solvència del sistema públic de protecció social hem d'impulsar polítiques d'ocupació i formació, tenim de recuperar ajudes econòmiques per als desocupats, haurem d'avançar en polítiques industrials, energètiques, I+D+i, i de recuperació del diàleg social a les Administracions Públiques; però, l'Acord Social i Econòmic, de 2 de febrer de 2011, no podrà impedir, en aquests moments, que persisteixin propostes de retallada de prestacions, de modificació del sistema de pensions públic i de repartiment per altres sistemes mixts de capitalització obligatòria i de jubilació retardada.

A l'actual consum energètic sense precedents poc li importa que algunes fonts energètiques deteriorin el planeta i posin en perill la vida del ser humà per defectes de control i per errades en les mesures de seguretat que produeixen efectes devastadors i danys col•laterals sobre milions de persones. Tenim, doncs, un model de creixement incapaç de relegar la fam i la pobresa, que no crea ocupació ni consolida a les persones en els seus drets, que no garanteix la seguretat i la salut ni unes condicions dignes de treball.

Com fa dos-cents anys, a Espanya, suportem un profund procés desamortitzador que condueix a la privatització de tot el públic, ja sigui béns o serveis. Un bon exemple d'això és el procés de bancarització de les Caixes d'Estalvi, enfonsades per la gestió de polítics corruptes, davant el qual només cal reafirmar la naturalesa jurídica de les mateixes compatible amb una gestió professional. No obstant això, s'enalteix el privat enfront del públic, al temps que es condicionen les consciències perquè assumeixin la guerra com mètode irrenunciable en la resolució de conflictes, en un món on l'intervencionisme militar, afavorit per les grans corporacions i sota el paraigua de l'ONU, es disfressa d'intervenció humanitària que deixa en el camí milions de morts.

Nosatres, els treballadors carlistas, Fem d'aquest 1 de Maig una jornada per a dotar de dimensió social a una globalització, que compromet la nostra identitat, els nostres valors i els nostres compromisos històrics com treballadors en aquesta lluita permanent contra les retallades socials i pel treball amb drets; en aquesta lluita pel repartiment equilibrat dels ajustaments entre tots els elements que intervenen en el procés econòmic. Una lluita per una major equitat i per polítiques de justícia social, que doni la necessària confiança per democratitzar les institucions. Una política que respecti les llibertats a tots els pobles del món i perquè cessi, immediatament, la repressió en aquells països en els quals es massacra la seva població civil, i perquè, molt especialment, no silenciï, sense cap rubor, la implacable persecució a milions de treballadors cristians en gran part del món. Una lluita global per arribar a una pau mundial justa i solidària.