L'amic Carles Feliu de Travy

Carles Feliu, en un acte carlista en Ponts a l'abril de 2006

Carles Feliu de Travy va estar sempre un home obert i dialogant, una persona antisectària en qualsevol de les facetes de la seva vida, que tractava de veure sempre el positiu de les coses; com obert, dialogant, antisectari i positiu és el carlisme català, és el Partit Carlí de Catalunya. Professor de Dret Polític en els inicis de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, exercí d’advocat fins al darrer moment, doncs, el dia el 5 de novembre de 2008 en que morí, al matí tenia un judici a Barcelona, i per la tarda tenia programada una conferència sobre carlisme en el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el marc del 175 aniversari del Carlisme.

Fou persona d’una intensa activitat, i d’una educació exquisida en el tracte personal i en el debat polític. En mostrar el seu agraïment per qualsevol detall o atenció de la que fos objecte manifestava llur condició de barceloní amb el seu famós “gràcies, macos”. Amb el seu pletòric verb, mesurat per la prudència del jurista, en plena dictadura explicava que “democràcia s’oposa a oligarquia, i les oligarquies tracten llavors de passar per democràcies i recorren a l’expedient de confondre el poble amb el partit” i que democràcia “és la participació responsable dels ciutadans en la gestió pública”. En denunciar el projecte franquista d’associacionisme polític com subespècie de partit supeditat a la decisió del Comandament Superior del Partit únic, definia, ben al contrari, l’associació política com a “tota agrupació humana que persegueix un fi polític, que no necessariament ha de ser aconseguir que les persones que la composen assoleixen el poder polític”, i malgrat la seva prohibició, definia els partits com “agrupació de persones que promouen un programa de govern i que aspiren portar-ho a terme per si mateixos des del Poder”. Explicitava, també, que “el jovent adopta una actitud diferent a la dels seus majors, sense que hagi de ser-hi una actitud diametralment oposada, ja que existeix un evident xoc generacional. Però, aquest xoc és lògic i s’haguera donat igualment quaranta anys enrere d’haver-hi ocorregut aleshores el que succeeix ara” A la dècada dels cinquanta defensava que “per a l’exercici digne de l’advocacia era condició prèvia la vigència real de l’Estat de Dret”, que definí com “aquell en el qual l’exercici dels drets de la persona humana està perfectament garantit per a tot ciutadà d’acord a lleis, la interpretació de les quals i el seu abastament corresponen al poder judicial amb entera independència del poder executiu i de les conveniències de partit a que aquest pot mostrar-se sensible. Aquests drets neixen no de la voluntat del legislador, sinó de la naturalesa de l’home”. “La llei els ha de reconèixer en tota llur extensió –escriví Carles Feliu- i l’Autoritat s’ha de convertir en tot moment en la seva màxima valedora, sense accepció de persones”. En els seixanta sol•licitava l’abolició de la pluralitat de jurisdiccions “pels danys que pot ocasionar a la seguretat jurídica del país l’aplicació de determinades lleis especials (...) que sostreuen al coneixement dels jutges i tribunals ordinaris determinats delictes. Una sola llei i uns mateixos jutges per a tots, són la millor garantia de justícia per a tots”.

De 1966 a 1970 va estar Cap regional dels carlistes catalans, essent un profund coneixedor del carlisme, al que prestava la seva capacitat oratòria, plena de correcció, disposició i saber fer. En aquest període quan alguns procuradors en Corts propugnaren una Llei Regional que articulés d’una manera més racional i justa el territori -justificació idèntica a la que utilitzaren els liberals del segle dinou per imposar la distribució en províncies-, Carles Feliu recordà que “Espanya no és uniforme, sinó varia, i precisament per què es va formar amb el conjunt de varis pobles dotats de pròpia personalitat – per quelcom es parlava abans de les Espanyes-. Està clar que una llei regional merament descentralitzadora no resol el problema. Menys ha de resoldre’l, ans al contrari, complicar-lo, una Llei regional que modifiqui la situació geogràfica de les regions en funció d’exigències econòmiques de les quals els racionalistes moderns fan el sant i senyal de la seva actuació”. “Com ningú ignora –deia Feliu-, descentralitzar no és regionalitzar, ni tan sols municipalitzar, és simplement delegar funcions en els organismes inferiors. La realitat viva del nostre país, la seva Història demanen altre cosa”.

Entre ell i Artur Juncosa Carbonell posaren la lletra que definia l’esperit i les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. La seva personalitat fou determinant perquè el Partit Carlí de Catalunya estigués present als organismes d’oposició a la dictadura. Per què ell sí va estar un clar i destacat opositor a aquell règim, donant la cara sempre, signant totes les protestes possibles en favor dels drets humans i de la lluites populars. Els treballadors, els estudiants, els militants del front de lluita de barris i pobles del partit, i qualsevol carlí confiava en ell per la seva claredat d’idees i la seva bonhomia, fins al punt de que els militants del Partit teníem memoritzat el seu número de telèfon per si ens agafaven.

Era una persona molt volguda per tots els que li van tractar. Fa menys d’un any, un Magistrat em comentava com va conèixer en Carles Feliu i la impressió que li causà l’advocat carlí que defensava persones de qualsevol ideologia i que, molt sovint, era multat, perseguit, detingut, empresonat i a qui la dictadura el va privat del dret de viatjar a l’estranger durant una pila d’anys. Aquest jutge comentà que, a vegades, quan la policia aparcava aquells Seat 1500 grisos al carrer Diputació, prop de casa de Feliu, n’hi havia veïns que el trucaven perquè s’amagués, coneixedors de la seva activitat antifranquista. Altres advocats referiren al jutge com en Carles s’escapolí, en una ocasió, de la policia franquista quan anaren a casa seva a detenir-lo, o la sang freda mostrada en Santa Maria Mitjancera quan entraren els grisos a detenir els membres de l’ Assemblea de Catalunya allí presents.

De personalitat ben definida, es va diferenciar clarament d’aquells que, en la negra nit franquista, feren mutis pel fòrum i dels quals no varem tenir cap noticia fins ben avançat l’any 1977. Precisament, tots aquells que se l’adonaren de més revolucionaris que ningú quan el dictador estava ja ben mort.

Deixà ben reflectida la seva capacitat d’estimació durant la llarga malaltia que patí la seva dona, a la qual es va dedicar en cos i ànima, i en la transmissió de valors cap els seus fills. No obstant això, quan ens calia el seu assessorament sempre el tinguérem al nostre costat. Manolo Zabala, Ángel Cuadrado, altres militants i jo mateix varem recórrer a ell en busca de solucions per a múltiples qüestions de caire laboral, civil o penal que la lluita política i sindical del partit ens plantejava. Sense perdre mai la relació, d’ençà el moment en el qual les circumstàncies familiars li van permetre es dedicà, amb renovat vigor, a expressar llurs conviccions carlines en qualsevol indret de la geografia catalana on se li demanés la seva presència. Nomenat cavaller de la Legitimitat proscripta per en Carles Hug de Borbó-Parma, va estar un exemple de lleialtat a la dinastia legítima.

Fou un dels oradors en la diada del Partit en el 2007, i, per suposat que va estar present en la del 2008, a Santa Margarida de Bianya. En el dinar posterior a l’acte polític, vaig seure al seu costat i durant gairebé tres hores varem parlar del present i dels projectes de futur. Com a persona gran i sàvia, sabia que, com a treballadors, teníem de viure de realitats, tractant sempre de sumar i no pas de dividir la nostra gent, sense donar patents de carlisme, sense ofendre a ningú, sense insultar, sense difamar, sense mentir, sense amenaçar, sense caure en la marginalitat per la marginalitat.

En el record que es mantindrà en el nostre cor i en la nostra lluita, li retrem aquest homenatge. Carles fins sempre.

Julio Gómez Bahillo
Secretari General del
Partit Carlí de Catalunya