|
Diada 2007 del Partit Carlí
de Catalunya
La diada de germanor carlina, celebrada el
14 d’octubre de 2007, va gaudir d’un temps solejat i del marc
incomparable de la Vall de Bianya. L’acte del Partit Carlí de Catalunya,
que servia de cloenda a la Diada, va estar presentat per Maties Palau
Sanahuja, qui assenyalà: “No és gens fàcil presentar els oradors quan
aquests són coneguts per la majoria de l’auditori. No obstant això, vull
agrair als organitzadors d’aquest acte, l’encàrrec que reconec que em
resulta molt plaent i vull palesà l’afalagament que em dona i lo molt
que m’honora. Moltes gràcies, doncs, per permetre’m adreçar-me en aquest
auditori i a tots vostès per la vostra assistència i acollida”.
Va passar a presentar el primer orador, en
Carles Feliu de Travy, tot dient que: “Independentment del que cada
orador lliurement us dirà, sí que m’agradaria aprofitar per ressaltar-ne
les qualitats personals que a mi, particularment,em criden l’atenció, i
que admiro. Carles Feliu de Travy, cavaller de la Legitimitat Proscrita
per nomenament del nostre rei Carles Hug. No puc estendre’m massa sobre
aquesta excel·lent personal i sobresortint carlista. Només us diré que
tot aquell que no tingui les idees clares, tot aquell que no entén ni
massa ni poc què són els furs, què és la sobirania, què és la
independència, què és la Pàtria, quès és la nació, quin és el principi
de subsidiarietat, i per què la nostra pell de brau, la nostra sefarad,
en l’expressió i sentit d’en Salvador Espriu, encara no sap on és ni qui
és, que lo pregunti a En Carles Feliu. Perquè en Feliu fa molt anys que
ho té clar. És evident que no el volen escoltar i així els hi va.
Nosaltres sí que l’escoltem i no ens en cansem.”
En el seu discurs que versà sobre La
defensa dels Furs, Feliu de Travy tractà aspectes d’un tema sobre el
que, repetidament, ha assenyalat frases com aquestes:
“El que es coneix amb el nom de llei
privativa o fur, és un dret bàsic i fonamental a l’autogovern que era el
que ordenava l’existència política de cada un dels pobles. El fur amb
tot el conjunt de lleis que se’n desprenien formava la constitució de
cada poble, significat que és el mateix del de les constitucions
modernes, per bé que aquestes es distingeixen específicament pel fet
d’atorgar la sobirania al poble”.
D’acord amb la respectiva llei o
constitució privativa -el fur-, els pobles d’Espanya es converteixen
cadascun d’ells en nacions sobiranes o dotades d’Estat. Són els de
l’antiga Corona catalanoaragonesa, és a dir Aragó, Catalunya, València i
Mallorca i els que tenien per sobirà comú el rei de Castella-Lleó,
Navarra i els Senyorius Bascos, avui País Basc, tots els quals, sense
perdre la condició que els era pròpia d’amos de si mateixos, s’integren
en l’àmbit de la Hispaniarum Monarchia –la Monarquia de les Espanyes-
que s’inicia amb els reis catòlics, continua amb els Àustries i es
perllonga amb els Borbons, amb els quals pel demés s’acaba. La unió
existent entre ells és la dita unió personal i que resulta de tenir tots
ells una mateixa persona per monarca.
Hem dit que els drets històrics, singulars
o particulars, és a dir, els que resulten del dret d’exercir el poder en
un determinat àmbit de la vida ciutadana o de posseir un determinat
òrgan de poder són especificació del dret fonamental del poble al ple
autogovern. Doncs bé: això fa que necessàriament deixin d’existir els
drets històrics singulars o particulars d’un poble, si a aquest se li
nega el dret fonamental a l’autogovern del qual procedeixen.
La desaparició per obra de la Constitució
de Cadis, i de totes les Constitucions que l’han anada succeint, de
l’autogovern dels pobles d’Espanya i dels seus drets històrics, tingué
les excepcions de Navarra, que amb la llei paccionada de 16 d’agost de
1841 va poder establir-ne un règim fiscal de concert, i dels Senyorius
Bascos que van obtenir un concert econòmic fiscal per a la tributació
del seu territori.
S’ha de destacar, doncs, la importància de
la restauració del règim foral promesa per Carles VIIè enfront de la
implantació d’un constitucionalisme com a sistema d’estructuració de
l’Estat i de pràctica de govern a Espanya, que feia valer en el terreny
polític la negació del principi lògic de ser la causa la que motiva la
conseqüència i no a la inversa. En no respectar la realitat viva de
l’existència d’aquests pobles, el constitucionalisme assecà les fonts
naturals de la vida d’Espanya. Si amb els furs els espanyols ho eren en
la mesura que fossin aragonesos, catalans, valencians, mallorquins,
navarresos, castellans, andalusos, bascos, gallecs, etc.; amb les
constitucions en la mesura que siguin espanyols es podrà ser aragonesos,
catalans, valencians, mallorquins, navarresos, castellans, andalusos,
bascos, gallecs, etc.
La defensa dels furs, entesos com el que
són, o sigui la llei històrica que donà vida a un poble tot fent-lo
senyor dels seus destins, ha estat una de les raons de ser del carlisme.
Els furs, per tant, són els drets històrics de Catalunya i d’aquests
pobles. És la defensa de la personalitat política dels pobles d’Espanya
que els fou arrabassada pel Constitucionalisme basat en l’existència de
la nació única espanyola. El que defensa i proposa el carlisme és
aleshores el model d’Estat basat en aquests drets, que fou representat
en el passat per la unió personal dels pobles d’Espanya, la versió de la
qual és avui l’Estat d’Estats de tipus confederatiu. Defensar aquest
model d’Estat singularitza la posició del carlisme.
L’autogovern ple és per al carlisme un
dret de Catalunya, i de tots els pobles de les Espanyes, i en la seva
propugnació no es queda a mig camí, cosa que vol dir que no es satisfà
amb l’aplicació per part de l’Estat unitari de règims d’autonomia als
pobles que reclamen l’autogovern, basats en la delegació de poder que no
deixa de ser en si mateix signe de dependència, per més que esdevingui
força ampli el lot de competències a que s’estén. Els estatuts
d’autonomia que admet l’actual Constitució són la imatge precisa
d’aquest quedar-se a mig camí.
Al costat d’aquesta característica de
reclamar els drets de Catalunya a l’autogovern ple, en presenta el
carlisme una segona. És la que defineix el seu mode d’encarar la lluita
política encaminada a fer valer l’autogovern. Reclamar un dret no és
pidolar: és exigir el que n’és subjecte, el que per raó del dret li
correspon. La força del dret emana del mateix ser de les coses, i no pas
del parer de la majoria, i menys quan aquesta es forma amb el vot dels
qui no tenen com a propi el bé que es posa en discussió. L’ús del dret
es pot sotmetre a vot, però no la seva existència. És vàlida la renúncia
total o parcial del dret, però no ho és la seva negació per virtut del
vot contrari de la majoria. El que es fa aleshores en aquest cas és
substituir la força del dret pel dret de la força. És ni més ni menys
posar en el plat del vençut l’espasa del vae victis que desequilibra la
balança en favor del vencedor.
La reivindicació de la condició de poble
major d’edat, ha estat un reivindicació permanent del carlisme respecte
dels pobles de les Espanyes amb totes les seves conseqüències, i per
tant de nació amb Estat, objecte de la reivindicació foralista. Els reis
carlins no juraren a mitges els furs, sinó en la seva integral plenitud
de llei del poble que es regeix per si mateix a si mateix. És en el
sentit profund d’aquest jurament que cal entendre el restabliment dels
furs de Catalunya que en nom de Carles VII dugué a terme a Olot el
general Tristany fa ara 123 anys.
Doncs bé: aquesta exclusivitat en la
possessió i en l’ús del dret, inherent al que n’és titular, campeja en
el jurament dels monarques carlins de respectar i garantir els furs,
quan el fan en la seva històrica condició de senyors naturals del poble
davant el qual el presten i no pas en la de reis d’Espanya. I per
acabar, el carlisme proposa en lloc del model d’Estat unitari, el model
d’Estat d’Estats que respon al respecte de la personalitat política de
tots els pobles d’Espanya. Cal tornar al reconeixement efectiu del dret
dels pobles d’Espanya a regir-se a sí mateixos i a pactar, partint
d’aquest dret, les bases d’una unió beneficiosa per a tots ells, uns
Estats lliures units per la gestió dels interessos que els són comuns.
El carlisme ha dit sempre, i ho repeteix
ara amb l’èmfasi que l’assumpte demana, que el projecte d’aixecar
l’Estat sobre la base de la llibertat dels pobles d’Espanya és un
projecte de tots i per a tots aquests pobles. Per a ell, la defensa de
l’autogovern de qualsevol dels pobles d’Espanya, i per tant de
Catalunya, és la del model d’Estat –l’Estat d’Estats- que respon a la
idea dels furs o drets històrics. Els carlins, novament, hem d’anar al
davant en la resposta positiva que cal donar a l’esmentat repte.
Moltes gràcies per escoltar aquestes
paraules”.
El presentador de l’acte, Maties Palau,
avaluant la tasca d’En Jaume Campàs i Fornols, va dir sobre ell:
“Permeteu-me que us presenti en Campàs com el nostre hereu. L’hereu de
la valentia, del compromís i de la lluita. L’hereu que ha deixat les
antigues armes per les noves, perquè hem de continuar lluitant. I les
noves armes no són aquelles que prenien la vida, sinó les del compromís
diari, les del testimoni de cada acte. Arribar on tothom s’arruga i
donar la cara pel que ell creu. Aixeca quan un defalleix, anima quan el
desànim intenta calar. En Jaume Campàs és la nostra força de xoc, que
tremolin aquells que ens donen per morts. Tota la seva gran aparença
física és un petit reflex de llur gran fermesa i convicció intel·lectual
i moral. Els invito a que es deixin seduir per l’entusiasme d’En Jaume i
els hi asseguro que la bevenda màgica de l’Asterix els hi semblarà
gasosa”.
En una xerrada aclaridora amb diverses
referències històriques, en Jaume Campàs va fer un especial èmfasi en el
123 aniversari de la Proclamació dels Furs Catalans, a l’1 d’octubre de
1874 a la ciutat d’Olot. Presentem íntegre el seu discurs:
“Els historiadors trobem que la primera
possible defensa armada dels Drets històrics fou la guerra civil entre
Joan II de Catalunya i la Diputació del General.
En l’Etapa de Felip
IV, fou també una defensa indiscutible dels nostres drets la causa de la
guerra, contra les violacions dels Usatges catalans per la nefasta
política del comte duc Olivares. Segueix la Guerra de Successió on la
pèrdua de les llibertats se’n derivà l’absolutisme, que no negà la
personalitat política de Catalunya i dels altres pobles, de l’antiga
Corona d’Aragó, però que feu esclava en el govern de la voluntat del
monarca,tot tallant els canals d’accés del poble al govern. I de tot el
que fou les nacions estat de l’antiga corona d’Aragó.
La historiografia reconeix en el primer
carlisme una oposició al nou concepte nació-estat inventat per la
revolució francesa unitarista, que no acceptava la tradició jurídica de
les velles nacions, a diferència del que el carlisme respectava els seus
drets i constitucions.
La concepció unitarista de la Constitució
de Cadis de 1812, mare de l’actual nació espanyola inventada aleshores,
que aboleix del tot la personalitat política dels esmentats pobles que
havien estat sobirans. La nova Constitució sorgida de Cadis, portà la
pèrdua dels Furs tant a Navarra com a Bascònia. I així Espanya es
resolia amb una sola nació-estat.
Del carlisme sabem la seva defensa
aferrissada dels furs o drets històrics, o sigui de la personalitat
política dels pobles d’Espanya que els fou arrabassada pel
Constitucionalisme en base d’una sola existència: la nació única
espanyola.
Sabem, ara farà 175 anys, del primer
carlisme a la nostra terra, que provenia en la seva majoria de les
famílies austriacistes emparentades amb els qui foren defensors de
Catalunya durant la guerra de Successió. Aquests, a mitjans del XIX
porten a terme un intent de restaurar la Diputació del General juntament
amb republicans i amb això la reconstrucció de la nació catalana.
La història posa de relleu, que en les
conteses carlines, els territoris dominats pels carlins s’organitzaven
d’acord amb els propis furs o llibertats. A Catalunya regia la
Generalitat, a València la Diputació i a Bascònia les Juntes
respectives, tenint vigència només el pas foral, que atorgava el dret de
revisar tota disposició provinent del govern federal, acceptant-la o
refusant-la segons es cregués convenient. Sempre es considerà que el
poder reial no tenia la potestat de concedir llibertat o furs,sinó
simplement de reconèixer el que els pobles respectius havien acordat.
Quan el carlisme de 1930 elaborà un
estatut, que serví d’ajuda prèvia a l’Estatut de Núria del 31, refermava
la recuperació de l’antiga Confederació que havia estat la Corona
d’Aragó. I això amb la conseqüència d’esdevenir l’estat-nació perdut en
el temps, dins el marc confederatiu. Una proposta que ningú d’aquell
temps havia proposat mai.
“...la reconstitució de nostra antiga
nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com única
reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics...” El
testimoni de Vayreda i tants d’altres ens recordaven quin era la posició
del carlisme en el passat vers les injustícies del centralisme
d’aleshores.
A l’Ateneu barcelonès en l’aniversari de
la Solidaritat, en el 2006, recordant el 1906, aquella força que portà
al carlisme d’aleshores, juntament amb altres partits, aturar la
pretensió centralista de fer desaparèixer la personalitat de Catalunya.
Marcà una vegada més la tradició reivindicativa carlina en la defensa de
Catalunya
El material és molt cabalós i necessari,
però hem de seleccionar i sintetitzar.
Pel que fa el lideratge carlí, la memòria
ens porta de qui foren els seus reis. Se’n desprèn una dinastia popular
que feu seva l’aportació en la defensa aferrissada de les llibertats
dels pobles, i que no té res a veure amb la monarquia actual. Com la
història testimonia; els reis carlins no juraren a mitges els furs, sinó
en la seva integral plenitud de llei del poble que es regeix per si
mateix. Així, amb dates més properes, quan el Rei Xavier jurà els Furs
de Bascònia, i més endavant ho fa a Montserrat pels de Catalunya, mostrà
aquella plenitud pel respecte dels drets d’aquests pobles.
Avui ens trobem aquí en aquesta diada de
celebració, a Santa Margarida de Bianya un indret de sobrada
significació carlina. Fem esment una data de referència obligada: La
Proclamació dels Furs Catalans l’1 d’octubre de 1874 a la ciutat d’Olot,
aquest mes farà 123 anys, pel qui fou el general carlí Rafael Tristany,
per ordre de Carles VIIè, al balcó de la Casa de Solà Morales al passeig
del Firal.
Altres ciutats d’influència carlina,
festejaren en aquella etapa aquest fet cabdal per a Catalunya. No fou
una acció aïllada.
Quan avui celebrem aquest aniversari, i en
fem remembrança, recordem aleshores la importància que tingué aquest fet
de desvetllar les consciències adormides, de la Catalunya d’aquella
època. La Diputació del General, en el mateix temps, restaurada a Sant
Joan de les Abadesses, arrodonia en aquell moment les pretensions
d’aconseguir un nou ordre de llibertats fins aleshores mai donats.
En la transició democràtica un carlisme
evolucionat políticament i socialment pels nous temps surt a la
palestra. Després d’una oposició política al franquisme en temps de la
dictadura, aquesta utilitzà la simbologia carlina pels seus fins, tancar
els seus locals, i empresonar els dirigents carlins. El carlisme s’afegí
a la lluita antifranquista i col·laborà en la constitució de l’Assemblea
de Catalunya, la Coordinadora de Forces Polítiques, la Taula de
Partits...
El Partit Carlí de Catalunya, i tots els
partits carlins de les nacionalitats de l’Estat, durant l’etapa de la
Transició Democràtica adaptaran el seu programa per als nous temps.
Evolucionat políticament i socialment participaran plenament en l’etapa
de la Transició. No obstant aquesta acció, el portarà a l’haver de
suportar un fort cop a escala estatal, en l’aplec carlí de Montejurra de
1976. Un genocidi a cara descoberta, organitzat a instàncies del govern
d’aleshores i executat per forces de l’extrema dreta internacional.
Només cal recordar qui era ministre de l’interior en aquell moment: el
Sr Fraga Iribarne. Aquest fet dolorós, portà com a resultat 2 morts i 40
ferits. I pretenia fer desaparèixer el carlisme de la faç de la terra.
D’aquest fet molts se’n beneficiaren.
El carlisme admetia la separació
església–estat. Arran del Concili Vaticà II, donava llibertat de
consciència. Però, el seu origen cristià donava un nou valor a la
qüestió social, a més del principi de subsidiarietat tan afermat en el
carlisme, un projecte de futur en base a l’ autogestió global.
El carlisme de la Transició, no acceptà la
reforma democràtica al preu del silenci imposat, per una dictadura que,
en 24 hores, es convertia en democràcia, i obligava a viure víctimes i
botxins. El partit carlí no fou legalitzat fins al 1978, després de les
primeres eleccions de 1977. Davant d’aquest fet ben significatiu,
malgrat tot plegat, els dirigents carlins manaren anar a votar la
Constitució del 78, tot i sent anticarlina, molts carlins s’hi oposaren,
però malgrat tot, significava un pas endavant, i ja que en un futur es
podria modificar.
Tot i tenint un projecte avançat el
carlisme en el 1979 anà a les eleccions, la societat no entengué la
proposta, i la repressió anticarlina del règim, es cobrava els
resultats. Quan fou l’únic partit que donava solució política al tema
Basc, quan la resta de partits n’hi pensava.
El Partit Carlí de Catalunya conscient de
la seva aportació federal a la societat avui recupera una vella
tradició, ja esmentada pel carlisme en diferents ocasions: la
Confederació.
El Partit Carlí de Catalunya no planteja
cap plet dinàstic, ni en fa bandera, però si que reconeix com a
dinastia legítima a la família dels Borbó Parma.
El Partit Carlí de Catalunya hereu del
passat foral, quan parla de les llibertats de Catalunya, no és pas
l’autonomia dels Àustries l’ideal del Carlisme, tot i que en el passat
també reivindicava, i reivindica la seva devolució, ni dels Reis
Catòlics. Són les Llibertats d’aquella Catalunya en la qual el Rei Pere
III podia dir els catalans, a les Corts Catalanes: ”Si respecteu vostres
furs i institucions, veureu que sou els més lliures pobles del món.”
Avui, el Partit Carlí de Catalunya, en la
seva idea per l’autodeterminació opta per la Confederació la forma més
possible d’aconseguir en un govern de ple dret de ser poble sobirà. La
Confederació que en l’Estatut Carlí de l’any 1930 ja en feia menció
expressa.
No sols a Catalunya, abasta avui aquest
propòsit el carlisme, sinó a la resta de nacions històriques de l’actual
marc de l’Estat espanyol. Una convicció aprovada i assumida en el XIè
Congrés dels Partits dels carlins de les Espanyes en el 2004 a
Euskalherria.
Els anys 80 cap aquí, malgrat els poders
mediàtics que n’han volgut foragitar la flama. Altres nacions
històriques representades pel carlisme democràtic avui presents en
aquesta jornada en refermen la seva continuïtat. I que el carlisme
català, malgrat els anys de penúria, torna a la palestra amb nous aires
reivindicatius en la defensa de les llibertats polítiques i socials dels
pobles, amb el lema: Confederació, autodeterminació, autogestió, una
nova manera d’entendre els furs de les nacions sense estat.”
Una gran ovació va tancar aquesta
intervenció.
Maties Palau presentà així l’Hèctor Mir:
“És un jove valor que representa els nostres joves valors. Quan encara
hi ha massa gent que pregunten que és això del carlisme, o si encara
existeix, jo els hi dic que li preguntin a l’Hèctor. I com és que encara
hi ha tanta gent jove que s’ho creu? Hèctor els hi dóna la resposta.
Home de mil ocupacions, enfeinat, però té sempre temps pel carlisme. Ell
sap el que podem esperar del carlisme. Ell ho sap, sap que no podem
esperar càrrecs, prebendes ni parcel·les de poder. Però, ell sap que
tenim uns valors que hem rebut i que volem transmetre. Uns valors
d’europeisme, de cristianisme, que la gent jove té que saber. La gent
jove té que saber d’on venim, qui som i on anem. Sense cap mena de
vergonya, sense cap mena d’arrogància, sense cap mena de menyspreu,
sense cap complex. L’Hèctor això ho té molt clar. Ell sap i vol fer
saber que els nostres valors, els nostres ideals són, no els únics, però
sí necessaris per entendre el futur, encarar-lo sense por i amb la
fermesa necessària per no claudicar”. Tot seguit, Hèctor Mir inicià el
seu parlament sobre Valors de sempre davant l’actual espectacle:
“Aquests darrers temps els catalans de peu
de carrer assistim a un curiós espectacle. Per una banda, uns es
dediquen a fer proliferar plataformes, reagrupaments, replantejaments i
reinvencions vàries, i alguns, fins i tot, ens porten la bona nova que,
com si fos la nova parusia, als catalans se’ns acabaran els problemes el
2014. Per altra banda uns altres tornen a udolar els mateixos planys i
amenaçant-nos amb les mateixes plagues bíbliques: que Espanya –la seva
Espanya- es trenca, es destrueix, es balcanitza, es polvoritza…
Que podem fer els carlins catalans davant
aquest panorama tan poc engrescador?
Aquests dies commemorem que fa una pila
d’anys, massa anys ja, ben a prop d’aquí on som avui, el Rei Carles VIIè
va retornar-nos als catalans les nostres Constitucions i Usatges, les
lleis i normes amb les quals els catalans ens havíem regit fins el
fatídic Decret de Nova Planta. És a dir, Carles VIIè no va fer res més
que derogar una norma injusta i restablir la situació anterior.
Malauradament no ho varem poder portar a terme, i així ens ha anat a
tots plegats.
Allò que Carles VIIè reconegué i retornà
no és altra cosa que el que ara anomenen els nostres Drets Històrics,
tant invocats per molts però tant desconeguts per a la majoria d’ells.
Perquè, ¿quantes vegades no hem sentit al típic progre de saló,
tant nacionalista català ell, dient pestes dels furs, com si fossin una
antiguitat injusta, insolidària i digna d’estar en un museu? ¿o al
tecnòcrata engominat, també tant nacionalista català ell, que no vol ni
sentir a parlar de concert econòmic? Del que puguin dir o pensar els
nacionalistes espanyolistes de Madrid, ja no us faig ni esment, perquè,
per desgràcia, prou que ens ho recorden diàriament.
Des que a Cadis, algú es va inventar allò
de “la nación española”, no han parat de sortir-li rèpliques en menor
escala, però amarades del mateix esperit. En el fons, els nacionalismes
d’aquesta vella pell de brau, ja siguin centrífugs o centrípets, no
deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Es busquen i es
necessiten mútuament per tal de retroalimentar-se i regenerar-se. Són
com dues serps que es van devorant per la cua. De fet, si us hi fixeu,
els nostres nacionalismes, al contrari d’altres que podem trobar en
altres països, són nans, mesquins, acomplexats de si mateixos. Incapaços
de brillar amb llum pròpia a l’exterior, bolquen la seva frustració a
l’interior, sempre contra el més feble.
¿O es que el paper que van fer, per
exemple, a les Açores, ha servit perquè a l’estranger ens mirin amb
admiració i enveja? Ara que, quan es tracta d’inventar-se suposades
persecucions a Catalunya, això ja són figues d’un altre paner… ¿I que
dir de casa nostra? Quan es tracta d’anar a Madrid a defensar els
interessos catalans, la desunió i l’arronsament són la tònica general.
Que jo recordi, a Madrid només en una ocasió s’ha aconseguit aquesta
unió en defensa d’allò que reclamaven els catalans, i fou quan la
Solidaritat Catalana, ¡que ja ha plogut!. Però és clar, d’aquella hi
havien carlins pel mig… I això es nota.
Els carlins catalans ni anem ni volem anar
per aquests verals. El patriotisme no es demostra competint a veure qui
la té més gran… em refereixo a la bandera. Tampoc participem del quasi
bé mil·lenarisme d’alguns que creuen que, com si d’una revelació es
tractés, Catalunya, tant si com no, ja sigui demà, al 2014 o d’aquí mil
anys, en aquesta o en l’altra vida, estigui predestinada a assolir la fi
de la Història, a arribar a l’any zero d’una nova Era, a esdevenir
independent, o millor dit, a separar-se de les Espanyes, que
independència i separació no tenen per que ser sinònimes. Però fora
d’aquesta fita prefixada pel Destí ¿Què més hi ha? ¿D’alguna manera
haurem de vestir al sant? Ben poca cosa, la vareta màgica de la
independència proveirà.
Els carlins, no cal que us ho recordi,
varem ser els primers en aixecar-nos contra el centralisme. Tampoc us he
de recordar aquí el catalanisme que als carlins catalans ens ha
caracteritzat sempre. Per això els carlins catalans, que ja som gats
vells, no estem pas per experiments ni noves provatures. No ens agrada
el que hi ha ara. Ni el Estat Espanyol ni la Comunitat Autònoma de
Catalunya. Volem una Catalunya senyora de les seves decisions, unida
confederalment a la resta de pobles que conformen les Espanyes. I això
que demanem no és cap invent nou. Ja ho practicàrem amb força èxit a la
Corona d’Aragó i desprès quan aquesta s’uní amb la de Castella, fins que
Felip V primer i els nacionals de Cadis desprès ens ho tiraren per
terra.
I per assolir l’autogovern de Catalunya no
cal anar a la recerca de noves solucions ni invents que avui poden
funcionar i demà ja veurem. Mireu, els qui venim de família pairal tenim
ben present que cada generació no és cap principi ni final en si
mateixa, sinó que és una anella més d’una llarga cadena. Les generacions
passen, però queda la Casa, i cada nova generació té la obligació de
mantenir i, si es pot, millorar, allò que ha rebut dels seus
predecessors. Per tant es tracta de sumar, les conquestes, les millores…
sense deixar-se encaterinar per cants de sirena i promeses redemptores.
Els carlins catalans, avui com ahir, reclamem el retorn dels nostres
furs, convenientment posats al dia, per tal que, com als nostres
avantpassats, puguin donar resposta a les nostres necessitats actuals.
Tenen raó els nostres amics carlins d’Euskalherria quan diuen que “Els
furs són la nostra Constitució”. Amb les Constitucions i Usatges de
Catalunya es van governar els nostres avantpassats i amb les
Constitucions i Usatges de Catalunya ens volem governar els catalans
d’avui dia.
I quan ens referim a l’autogovern no ens
referim només a un territori sinó també al conjunt de la societat que el
forma. Al teixit social del que cada persona, no individus o poble en
abstracte, participa o pren contacte al llarg de la seva vida. Des de la
família, l’escola, el municipi, les associacions, els sindicats,
partits, etc. Allò que en bona teoria carlina definim com els cossos
intermedis de la societat.
No dic res de nou si us dic que una
persona sola podrà fer molt o poc, segons les seves capacitats, però que
un grup de persones unides per a un mateix fi podran arribar més lluny.
I diversos grups de persones amb una finalitat comuna encara podran
assolir fites més importants. Per tal d’unir aquesta malla els carlins
tenim un ciment especial: la subsidiarietat. Amb les seves arrels a
l’humanisme cristià, del qual ni podem ni volem renunciar, la
subsidiarietat significa –dit així ràpid i en quatre mots- que allò que
pugui fer l’ens inferior no es veurà interferit per l’ens superior. És
la veritable clau de volta del sistema foral, però, a més, implica més
coses. Podríem haver dit, en lloc de subsidiarietat, solidaritat,
paraula actualment força de moda, sobretot per aquells que no la
practiquen, però, ¿Què és la solidaritat? En si mateixa no deixa de ser
una paraula tant etèria com buida de contingut, voluntarista i
discrecional en la seva aplicació.
¿A qui obliga la solidaritat? ¿Amb qui?
¿Com? Per contra, la subsidiarietat compleix dues funcions importants i
definitòries. La primera és que, al aplicar-se la subsidiarietat entre
dues parts, es procedeix a un reconeixement explícit de la existència
real i legítima d’aquestes, amb plena capacitat de gestionar-se per si
mateixes. L’altra és que les decisions de l’ens inferior tenen més força
que les de l’immediatament superior, perquè malgrat aquest pugui ser més
fort –que ho és- la seva fortalesa li ve donada precisament per ser la
unió de diversos ens inferiors. En aquest cas sí que es dona una
veritable solidaritat entre les parts, ja que hi ha un emissor i un
receptor plenament reconeguts entre ells, uns canals i uns pactes
prèviament establerts. De fet, la subsidiarietat no és res més que
l’autogestió que defensem des del Partit Carlí de Catalunya.
Algú us dirà, com aquell fill de
falangista, “Ej, que això dels furs no són més que privilegis”
¿privilegis? Cada lloc ha tingut diferents necessitats i la seva
història ha evolucionat de forma diferent, però, en qualsevol cas,
tothom, en totes les èpoques, ha lluitat per a assolir una millor vida,
una major dignitat, unes millors condicions. Els furs són allò que els
nostres avantpassats van aconseguir, demanant, pactant, lluitant i
conquerint, de bon grat o per força i que ens han llegat per a que ho
puguem gaudir i transmetre-ho als nostres fills. Són la nostra herència.
I si això és un privilegi, llavors la consecució de la setmana laboral
de quaranta hores o el descans dominical de segur que també són
privilegis.
Moltes gràcies.”
Forts aplaudiments acompanyaren el final
de la intervenció de Hèctor Mir.
Maties Palau procedí a presentar Julio
Gómez Bahillo com a “cavaller de la legitimitat proscripta i secretari
general del Partit Carlí de Catalunya. Confesso que ha estat el més
difícil de presentar perquè fa més de trenta anys que el conec i són
moltes les coses a ressaltar d’en Julio. No he conegut ni conec home més
entregat a la nostra causa que en Julio. Ha donat diners, temps i tot
ell s’ha donat al carlisme. Malgrat els molts entrebancs que la vida li
ha donat, ell sempre endavant, al seu lloc. En Julio és la nostra
màquina, sempre fent costar o anant al davant, mai una passa enrere. Jo
crec que en Julio té la virtut de crear-nos la mala consciència del molt
que deixem de fer per la causa. Crec que tots tenim un deute de gratitud
i reconeixement a la seva ingent tasca, no valorada amb suficient
justícia. Mai li podrem agrair el seu treball de formiga, la seva
presència i la seva disposició. Potser reconeixent la tasca d’en Julio
sense menys valorar d’altres, començaríem, també, a autovalorar-nos i a
guanyar-nos l’autoestima. Us demano un fort i llarg aplaudiment”
El secretari general intervingué per
manifestar la lluita en positiu que representa el Partit Carlí de
Catalunya. Heu aquí les seves paraules:
“En nom del Partit
Carlí de Catalunya vull agrair la presència de les amigues i amics que
han volgut compartir amb nosaltres aquesta Diada.
También, quiero agradecer la presencia de los carlistas
que se han desplazado desde otros lugares de las Españas para mostrarnos
su solidaridad con nuestra lucha.
Vull recordar en aquest moment a Carles
Isern Anglada, secretari de Relacions Federals del nostre Partit, que va
morir el dijous passat, així com expressar el nostre condol a la seva
família.
Què més voldria que poder dir
que tot va bé en el millor dels mons possibles.
Però, com podem anar bé si la casa de la
democràcia, fa trenta anys, es va construir per la teulada i a cop de
talonari, i negant tota participació a gent com nosaltres? Si fa trenta
anys se’ns va prohibir, taxativament, la presència en la legalitat que
s’imposava. I que alguns que avui el reclamen, titllaren idees com el
concert econòmic de “nova carlinada”, dit això en to despectiu. Una
altra oportunitat perduda per establir una convivència duradora a les
Espanyes!!!
Com podem anar bé si hem passat
del buit d’espiritualitat, dels anys seixanta i setanta, al buit
d’espiritualitat i psicosocial, dels vuitanta i noranta, per caure, en
aquest segle XXI, en un buit d’espiritualitat i psicosocial que
desenvolupa nous guetos d’immigrants i veritables camps de concentració
per a la nostra gent gran?
Com podem anar bé si la
Catalunya oficial no es correspon pas amb la Catalunya real, i
l’escletxa entre elles es fa cada vegada més gran?
Com podem anar bé quan la
democràcia ha quedat convertida en una transacció comercial entre els
Estats Majors dels partits i de les grans organitzacions empresarials i
sindicals?
Una Catalunya de polítics professionals
que mostra un arranjament fonamentat en l’amiguisme; en una teranyina de
consells assessors inoperants; en el malbaratament i desviació dels
recursos públics, tant humans i econòmics. Una manifasseria que no pot
impedir les tensions internes d’uns partits més preocupats pel seu
modus vivendi i pel seu finançament il·legal que en solucionar
problemes de la societat. Una estrafolleria que no pot controlar el seu
verbalisme agressiu, ni vol evitar la compra de voluntats –i vots- amb
diners públics, i que, molt sovint, ens transmet una sensació de
corrupció permanent en l’àmbit del poder legislatiu, executiu i
judicial. El pensador cristià francès Emmamuel Mounier definia
aquesta situació com a solidaritat entre gàngsters. Per contra, a
la Catalunya dels ciutadans no li pertoca res més que pagar, i gairebé
callar, ja que recórrer qualsevol acció és entrar en una dinàmica que es
complica a cada pas i de la qual resulta difícil sortir amb èxit.
Com podem anar bé si la diferència
s’engrandeix entre una i altra Catalunya? Una Catalunya oficial que
manté una Catalunya subvencionada, on territoris i persones s’emporten
part de les subvencions i constitueixen el seu suport electoral, i que
juga, dia rere dia, a desinteressar a gran part de la nostra societat
dels assumptes comuns a tots els ciutadans. Una Catalunya real que és la
Catalunya abandonada, on persones i territoris reben tot tipus de
residus perillosos i promeses de futur que ningú complirà mai, i queden
abocats cap el desencís i condemnats al silenci i a l’abstenció.
Com podem anar bé quan es legisla per
tones mètriques i, després, no es fa complir la llei, amb la
conseqüència de la degradació de la convivència democràtica? I fer
complir la llei, és actuar amb proporcionalitat entre penes i delictes.
Actuar sense afany de revenja ni oportunisme polític, perseguint els
delictes, ja siguin contra l’ordre públic, contra la hisenda pública i
la seguretat social, contra els drets dels treballadors i dels
immigrants, contra l’administració pública sota la forma de comportament
injust i abusiu, de prevaricació, d’omissió del deure de perseguir els
delictes, de suborn, de tràfic d’influències, de malversació, de fraus i
exaccions legals, i de corrupció. Fer complir la Llei és la única
garantia que tenim les classes populars en l’actual procés de regressió
social derivat de la globalització, que afecta essencialment a la part
més dèbil de la societat.
Però, malgrat que resulta molt fàcil
criticar i destruir, no tot es així. Aquí està la lluita carlina, que no
va contra ningú i que és una lluita en positiu per Catalunya i per a les
Espanyes.
Què difícil és construir i conviure en
pau!!! Què difícil és conservar un territori com aquest en el que avui
estem i mantenir la seva gent arrelada i lluny de l’especulació del curt
i mig termini, què és el pa per avui i la fam per l’endemà. Què diferent
és, normalment, l’acció política local orientada cap els veïns, éssers
amb drets i deures concrets, d’aquella altra acció realitzada en altres
àmbits territorials sobre, o contra, persones abstractes amb uns
hipotètics drets i deures definits per enquestes i estadístiques.
Els Carlins, que varem ser els
primers en la defensa de la llengua i la cultura catalana, i amb moltes
dècades de diferència respecte de qualsevol altre, no podem acceptar que
les grolleries i la perversitat envaeixin, ara, el nostre llenguatge.
Per què, ¿no és una perversitat cínica el confondre els atacs, els
atemptats, les amenaces, l’assetjament, la coacció i els insults amb la
llibertat d’expressió?
Els Carlins volem recuperar
aquella societat civil, que, per fer país, no li calien subvencions de
cap tipus, només el propi esforç i la seva voluntat participativa, raó
per la qual podia representar els seus legítims interessos amb absoluta
independència, i autogestionar-se sense tuteles de ningú.
En el pensament carlí Els
drets dels pobles no es qüestionen. Així, ho va fer el rei Carles
VIIè, fa 123 anys, en reconèixer els Furs Catalans. I nosaltres, ara,
continuem oferint la nostra solució Confederal a tots els pobles
hispànics amb el respecte escrupolós als seus drets, que no es
qüestionen, tal com dèiem a les nostres propostes presentades al
Parlament de Catalunya, amb motiu de la reforma de l’Estatut.
Nosaltres, com a garantia de
llibertat de les persones i dels pobles, hem mantingut i mantindrem
sempre que a cada dret li correspon un deure. Entenem que el camí del
menyspreu pel Dret, la Llei i la Justícia condueix senzillament al
totalitarisme.
Davant d’aquest perill totalitari que pot
amenaçar la nostra societat, el Partit Carlí de Catalunya, en la seva
lluita en positiu per construir una societat d’Autogestió Global,
reivindica un catalanisme no sectari, amb sentit integrador i de
convivència en el qual tothom, sense exclusions ni discriminacions, n’ha
de viure; un catalanisme amb sentit d’alternativa a nous centralismes;
un catalanisme en el qual ningú s’apropiï dels elements comuns de la
societat catalana.
No em vull estendre més. Només
desitjar-vos que passeu un bon dia en aquesta jornada de germanor que és
la Diada del Partit Carlí de Catalunya, que estem celebrant a Santa
Margarida de Bianya.”
Maties Palau presentà el carlista
Feliciano Vélez Medrano, qui va acceptar la invitació del Partit i va
estar rebut amb forts aplaudiments. L’alcalde de Puentelareina, que
portà la salutació dels altres regidors carlistes de Navarra, amb el seu
estil senzill, humil i directe, agraí l’oportunitat d’adreçar-se als
assistents, als quals esperonà perquè participessin activament en la
propera confrontació electoral i que donessin exemple de que no tothom
que està en la política és per enriquir-se i fer-ho tot malbé, i que,
malgrat la desigual lluita del carlisme enfront de les organitzacions
instal·lades en el sistema, també es pot treballar per les persones i
pels pobles.
Aquesta darrera intervenció de l’acte
polític va estar molt aplaudida, i amb el càntic dels nostres himnes va
concloure la Diada 2007 del Partit Carlí de Catalunya.
|