El 18 de maig tots a AMPOSTA

La lluita de la Conca de l’Ebre ha permès desenvolupar un moviment social sense vincles amb cap altra institució. La Plataforma de Defensa de l’Ebre (PDE) fou creada el 15 de setembre de 2000 amb dos objectius: detenir els transvases de l’Ebre previstos per la Llei 10/01 del Pla Hidrològic Nacional (PHN) i potenciar una nova cultura de l’aigua que permeti solucionar els problemes d’aigua de la península Ibèrica.

José Luís Rodríguez Zapatero, el 2 de març de 2008, deia a Saragossa,: "Lo dije aquí hace 4 años y lo repito ahora, mientras yo sea presidente, no habrá trasvase del Ebro". Carme Chacón declarava: “Amb rotunditat, no hi haurà transvasament. Amb l’orgull i la responsabilitat dels que han complit amb la seva paraula, els socialistes som la única garantia de l’enterrament definitiu del transvasament de l’Ebre”. Calen més comentaris?

El 22 d’abril de 2008, a l’hotel Corona de Tortosa, el conseller Baltasar no va convèncer ni polítics, ni empresariat, ni la gent de la PDE. Tots junts li van mostrar el seu rebuig al transvasament i la seva preocupació pel decret publicat al BOE, perquè obria la porta a utilitzar el mateix mecanisme justificat per una emergència per dur aigua a qualsevol lloc que ho necessités.

El BOE publicà el Reial Decret Llei 3/2008, de 21 d’abril, de mesures excepcionals i urgents per garantir el subministrament de poblacions afectades per la sequera a la província de Barcelona. Norma que atorga al Govern de Catalunya tres autoritzacions per: destinar a Barcelona els cabals del minitransvasament (Llei 18/1981) prohibint l’afecció dels cabals efectivament utilitzats pel Consorci d’Aigües de Tarragona, la superació del volum màxim (4m3/s i 50 hm3/any) i la utilització dels cabals per altres fins o àmbits territorials; obtenir cabals a través de cessions de drets; i realitzar una infraestructura anomenada «Conducció CAT-ATLL (Tarragona – Barcelona). (http://www.boe.es/boe/dias/2008/04/22/pdfs/A20748-20750.pdf)

Un decret que qüestiona la coherència interna del govern de la Generalitat, on cada membre de la tripartida fa sa guerra. Denunciat el govern de l’Entesa per obscurantisme i manca de transparència en la gestió de la sequera, la PDE demanà la dimissió dels consellers de Medi Ambient i d’Agricultura per actuació negligent i sense escrúpols que ha dut a una situació d’emergència.

Comprovem, amb tristor, com PSC, ERC i ICV trencaren el compromís per l’Ebre, signat contra el transvasament i en defensa del territori. D’ençà el novembre, amagaren les mesures previstes, i la intenció de transvasar l’aigua de la conca de l’Ebre cap l’àrea metropolitana de Barcelona, que deixaren per després de les eleccions de març, i que continua disfressant de temporalitat en desenvolupar negocis estables a costa de l’aigua i sense cap garantia de manteniment i no salinització dels aqüífers. Els seus votants, que no s’atreveixen a demanar la dimissió dels representants que van votar, es senten decebuts i ultratjats per un pacte de silenci que, de nou, ha enganyat el poble de Catalunya, i, que tira pel terra la seva dignitat. Un pacte sustentat per alguns mitjans de comunicació, i que a l’ex ministra Narbona li va costat el càrrec. Per tot això, la PDE ha establert un calendari de mobilitzacions contra tots els projectes de transvasaments.    

El 28 d’abril de 2008 es constituí la Mesa nacional de la Sequera, i en aquesta sessió es demanà la moratòria d’un mes i la creació d’una Comissió tècnica per avaluar la situació de forma participada i transparent i l’adopció de mesures.

El 5 de maig de 2008 es subscriu un Conveni entre Administració General de l’Estat (Ministeri de Medi Ambient, i Medi Rural i Marí) i Generalitat de Catalunya, per a les actuacions necessàries per culminar la seva execució. El 6 de maig de 2008, la consellera de Treball, Mar Serna, confirmà l’adjudicació de les obres de la interconnexió de xarxes a la empresa Agbar. Àngel Simón, director general d’Agbar, era entrevistat el mateix dia a TV3 sobre el transvasament, que va negar en utilitzar l’eufemisme d’interconnexió a Barcelona, que el comparà amb el transvasament Tajo-Segura, i malgrat que el justificà per solucionar una situació d’emergència, “perquè l’àrea de Barcelona pugui tenir una quantitat d’aigua el doble de la necessària”.

El govern assegura que els cabals a transvasar procediran de l’estalvi voluntari dels regants de l’Ebre (1,5 m³/s), encara que no concreta els termes i condicions de com s’obtindrà. A més, diuen que la infraestructura serà permanent i reversible, permetent dur cabals en sentit contrari cap a Tarragona. Sense garantir-ne l’excepcionalitat i el caràcter d’emergència, ni la innocuïtat ambiental, el transvasament s’incorpora com un element estructural del sistema d’abastament de Barcelona.

El 7 de maig de 2008, la Fundació per a una Nova Cultura de l’Aigua es posiciona contra la precipitada interconnexió de xarxes en demanar una moratòria de les obres del transvasaments de l’Ebre a Barcelona, ja que les darreres pluges han aportat més recursos que obliguen a una nova avaluació pública de la situació actual i de les mesures contra la sequera que eviti el malbaratament econòmic. Recorda l’adequació de les polítiques, per pal·liar la sequera extraordinària, de l’Agència Catalana de l’Aigua a la Directiva marc de l’aigua, que avaluen contínuament la situació i les mesures graduals segons criteris d’eficàcia i costos. La Fundació exigeix planificació d’emergència als ajuntaments, campanyes de sensibilització i estalvi, restriccions en determinats usos, recaptació d’aigües subterrànies en desús i obrint noves, accelerant la construcció de la dessalinitzadora del Prat, reutilitzant les aigües residuals regenerades i altres mesures. Tot abans que transportar aigua en vaixells, o per un transvasament temporal. 

El cascall socialista parla de cessió temporal, de mesura provisional, de nous transvasaments a la carta: de l’Ebre, del Jalón, del Segre i del Baix Ter, del Tajo, del Júcar. Eufemismes com aigua comprada als regants, transferències entre conques, interconnexió de xarxes, canalitzacions de rius a les ciutats..., són usats per amagar els transvasaments. I des de Múrcia i el País Valencià tornen a demanar el transvasament de l’Ebre. I el gerent de l’empresa Aigües de Girona, fins i tot, justifica la pujada del preu del rebut per compensar la baixada del consum.

Solidaritat Sí, NO al negoci especulatiu dels amics dels governs

Al llarg de la història de la humanitat l’aprofitament de les aigües ha estat una constant. Des dels romans tenim bones proves. L’aigua és condició de vida i necessària per sobreviure. Però, el ritme de consum actual no és pot mantenir a qualsevol preu. Per a moltes persones i territori representa garantir la seva activitat actual i futura. Sembla lògic aprofitar-la primer en les rodalies de la conca i cedir-ne els cabals excedents sobrants d’acord amb un pla consensuat de sostenibilitat i de garantia de manteniment de les condicions ecològiques i mediambientals de la zona.

Però, abans que el poder determinés l’existència de la sequera, al juliol de 2007, el Consorci d’Aigües de Tarragona, a la planta de l’Ampolla, començà a construir un dipòsit per a 165 milions de litres d’aigua. Amb quina destinació? Tarragona? Sembla que no. Potser Barcelona? Un àrea metropolitana que, en el seu nou pla territorial, preveu doblar la seva superfície urbanitzable. Barcelona té els recursos de la conca del Llobregat, per què no els utilitza? No pot crear bancs d’aigua per comprar els drets dels regants de la seva conca? No pot millorar l’eficiència del seu abastament urbà? No pot instal·lar una depuradora per depurar les aigües dels aqüífers del Barcelonès i del Baix Llobregat?   

No oblidem, en cap moment, que Agbar i Sacyr es disputaven les obres del transvasament de l’Ebre, mentre el govern Zapatero pactava amb la Generalitat la infraestructura des de Tarragona. El projecte d’una solució urgent (el transvasament) havia estat encarregat a Agbar per la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega, després de rebutjar la proposta del conseller Baltasar de fer-ho des del Segre. Agbar confiava en construir la canonada de 60 quilòmetres fins a la connexió a la xarxa de subministrament d’aigua de Barcelona, mitjançant una subcontracta. Unes obres per un cost estimat de 164 milions d’euros que, també, pretenia Sacyr, i que el 9 de maig de 2008, van quedar adjudicades a la Unió Temporal d’Empreses, amb capacitat d’obrar i solvència, “Conducció CAT-ATLL” (20% Agbar, 16% Dragados, Sacyr, Acciona Infraestructuras, Comsa i Copisa), que constituirà una garantia del 5% de l’import de l’adjudicació, a disposició de l’Òrgan de Contractació, que estarà exclosa de l’IVA. A més, s’haurà d’afegir, una adjudicació a altra UTE que prestarà assistència tècnica, seguiment, vigilància i adequació a les condicions de seguretat en el treball de totes les obres executades, per un import de 6 de milions d’euros.

Convé recordar que un quilòmetre d’autopista costa mitjana de 2,7 milions d’euros (incloent tot tipus de despeses necessàries), per la qual cosa 60 quilòmetres costaria 162 milions. ¡Quina casualitat que unes setmanes abans comencessin les obres del tercer carril de la autopista AP7, que, ara, s’aprofitaran per posar la canonada en paral·lel! Així, doncs, tenim davant nostre la canonada més cara de la història. No obstant això, el govern de Zapatero encara dirà que no regala els diners públics als seus amics.  

Unes obres per portar aigua a Barcelona des de l’octubre de 2008 fins al maig de 2009, en que està previst el funcionament de la planta dessaladora del Prat de Llobregat. Una canonada que transportaria 4 hm³/mes durant set mesos dels excedents dels regants de l’Ebre, que rebran millores dels recs del Delta de l’Ebre per un import de 24 milions d’euros. Si bé, el Consorci d’Aigües de Tarragona té una concessió de 121 hm³ anuals, dels que només utilitza entre 75 i 80 hm³ a l’any.

El govern ha convertit en assessors els “científics” que, en el 2001, es mostraven contraris al transvasament. La Fundació per a una nova Cultura de l’Aigua s’ha transformat en un mer consulting dels governs central i català, s’han fet algunes polítiques locals d’estalvi i reutilització d’aigua, encara que descoordinades, mentre per altra banda es promovien grans regadius, i no es limitava el creixement urbanístic. Uns científics que, el 7 de maig, demanaven una moratòria d’un mes en les obres del transvasaments de l’Ebre a Barcelona pels recursos aportats per les darreres pluges, així com la planificació d’emergència als ajuntaments, campanyes de sensibilització i estalvi, restriccions en determinats usos, recaptació d’aigües subterrànies en desús i obrint noves, accelerant la construcció de la dessaladora del Prat, reutilitzant les aigües residuals regenerades i altres mesures.

Entre tantes bones intencions, només recordarem que, quan l’any 1856 es construí el Far a l’illa de Buda, aquest estava situat al terra i tenia 56 metres d’alçada. Ara, es troba sis quilòmetres mar endins i té 15 metres de profunditat davant la desembocadura de l’Ebre. Per tant, en el cas del Delta de l’Ebre, símbol de la salinitat fluvial per intrusió de l’aigua del mar, cal recuperar el transport fluvial de sòlids fins a la desembocadura mitjançant la generació d’avingudes regulades que assegurin cabals de  400 m3/s varies vegades a l’any, o l’obertura dels desaigües de fons dels embasaments.  Aquesta mesura ha estat qualificada d’indispensable per salvar la integritat territorial del Delta i la seva fauna marina. Cal tenir-ne en compte les aportacions dels aqüífers i de les aigües soterrànies, i la possibilitat futura d’inventariar noves espècies encara no reconegudes.

Algú ha pensat, ¿per què els arrossaires no poden defensar-se dels temporals, ni fer barreres per evitar les llevantades, ni acabar amb el cran americà que perjudica els seus conreus, ni tirar adobs per a l’arròs?.

La interconnexió no és pas la solució

Ens hem de preguntar: ¿Cóm influeixen els canvis en les aigües d’una conca o en els usos de la terra en el funcionament d’un ecosistema? ¿Cóm resisteixen o cóm s’adapten al canvi, sense desaparèixer? ¿Què s’ha de prioritzar? ¿Els valors ecològics, els socials o els econòmics? ¿L’ús industrial o agrícola?

La convivència comuna està en joc si no es defineixen conceptes com el de cabal ecològic, aquell corrent d’aigua mínim, necessari per preservar, en la mateixa llera, valors com els habitats naturals que cobreixen la riquesa de flora i fauna; les funcions ambientals de dilució de pol·luents i d’amortidor dels extrems climatològics i hidrològics i la preservació del paisatge; i les funcions socials i econòmiques. En general, els científics al servei del poder calculen el mínim cabal ecològic en el 10% del cabal mig anual, però aquest no garanteix la permanència dels ecosistemes dependents d’un determinat riu, com hem vist del delta de l’Ebre. Però, per preservar els valors ecològics, hauríem de definir cabals ecològic superiors al 30%, doncs, cal protegir, conservar i recuperar ecosistemes aquàtics i no aquàtics, ja que l’aigua està vinculada a gairebé tots els ecosistemes.   

Sens dubte, les darreres pluges obliguen a una nova avaluació pública de la situació actual i de les mesures contra la sequera que eviti el malbaratament econòmic que suposen les obres que es pretenen dur a terme. Malgrat les assessories d’insignes “científics” a sou del govern, manquen estudis seriosos sobre l’aprofitament de l’aigua que justifiquen el transvasament de l’Ebre.  

Ningú no podrà negar que la sequera ha obert una espiral de confrontació territorial a Catalunya. Quan se n’adonarà la gent de la doble o triple cara d’alguns dirigents polítics? La inaudita i contradictòria actuació del govern de la Generalitat, plena de secrets i mancada de transparència, limitada als decrets d’emergència i a les amenaces de talls en el subministrament. Sense diàleg, amb les institucions locals i organitzacions socials afectades, i sense esgotar totes les vies alternatives, amb premeditació i alevosia, l’actuació de la Generalitat i del govern de Zapatero ha fet de l’aigua un tòtem que dóna força i legitima a la lluita anti transvasament. 

Un model de creixement –econòmic i demogràfic- insostenible, on els municipis es proposen atraure més habitants, consumir més energia, més transport i més aigua. Així, la qüestió de l’aigua genera un conflicte que desborda mantes voltes la defensa dels interessos generals. Per això, cal elaborar d’un nou Pla Territorial de Catalunya, que aprofiti les experiències negatives d’aquest model inviable que condemna alguns territoris a ser meres reserves d’aigües, de territori natural i a disposar d’una capacitat industrial d’escàs valor afegit.

Estem en contra del NO PER SISTEMA, des del Partit Carlí de Catalunya pensem que cal un debat seriós sobre l’aprofitament de l’espai, l’equilibri territorial, i el repartiment equitatiu dels recursos i una adequada compensació als mateixos. No es pot demanar a part de la població que sacrifiqui la seva vida i el seu entorn en benefici d’altres, si aquests no pensen canviar el seu insostenible model de vida. Escudar-se en la necessitat de l’aigua de boca, sense definir conceptes mínims i previs, provoca l’enfrontament de lo rural amb l’urbà, de la industria amb l’agricultura, tot i presentant com arguments, ximpleries com la pèrdua de l’aigua en el mar o el menyspreu als ecologistes.

Per això, donem suport a la Plataforma de Defensa de l’Ebre i a la seva convocatòria de la manifestació del dia 18 de maig a Amposta, que sota el lema Los transvasaments no són la solució, sortirà a les 12 hores del Parc dels Xiribecs amb el següent recorregut: Parc dels Xiribecs, c/ Holanda, c/ Burgos (passant per davant de la delegació de Medi Ambient), Av. de La Ràpita, c/ Sant Josep, Av. Alcalde Palau, Final a la Plaça Berenguer IV (davant del mercat).