Crònica de l’Acte de Caldes de Montbui

“Els drets no es demanen: s’exigeixen!”

Aquesta contundent frase, una de les darreres que va pronunciar en Carles Feliu a l’acte de Caldes de Montbui el passat 1 de desembre, indica el camí a seguir per la consecució dels anhelats Furs. A més, es pot aplicar a d’altres circumstàncies i situacions de la nostra vida quotidiana. Per això he volgut arrencar aquest escrit amb ella.

L’acte va començar per un sopar. De fet, ho va fer abans,  amb una tertúlia informal al restaurant on es va celebrar aquell, la qual cosa va servir per xerrar d’assumptes banals i donar la benvinguda a les cares noves dels simpatitzants del Carlisme. Això va ser possible pel retard en començar el sopar, per esperar a algunes persones que, finalment, no van poder assistir. Ningú no els va reprovar res: estaven en una manifestació a Barcelona –el que dóna fe de la solidaritat i implicació del membres del Partit en temes socials- i haguessin arribat massa tard.

El sopar –pa amb tomàquet, embotits i vi- va ser senzill, com senzills eren els assistents. El que importava era la germanor, els comentaris, les anècdotes, el plaer d’estar entre persones amb inquietuds similars. La vivesa en les explicacions dels diferents casos personals posava, en ocasions, la pell de gallina.

A prop de l’Església de Santa Maria, a Cal Roset,

va tenir lloc la xerrada sobre Confederació Carlina

En acabar, l’incombustible Jaume Campàs presentà en Carles Feliu de Travy, qui tenia preparada una xerrada explicativa sobre els Furs. Per aquells qui llegeixin aquestes modestes paraules i no coneguin aquest “homenot”, com diria en Josep Pla, els diré que és de les poques persones que a mi, particularment, m’han impressionat. I no en sóc gaire d’impressionable. El seu aspecte menut i, aparentment, fràgil, conté un esperit que molts voldrien (o voldríem) tenir. Als seus vuitanta-quatre anys, complerts aquell mateix dia, encara gaudeix d’un cap, una memòria i una capacitat de síntesi que pot arribar a desmoralitzar gent molt més jove. Un exemple: malgrat que duia un plec de fulls on hi havia escrit el discurs, ho va fer tot sense mirar-lo, quan alguns de nosaltres no recordàvem  ni el que havíem esmorzat al matí. No sols és una persona intel·ligent sinó també d’una profunda humanitat per altres detalls personals que vaig conèixer d’ell i que no esmentaré per no pertorbar la seva proverbial modèstia. Qui tingui l’oportunitat de conèixer-lo, que no la desaprofiti.

Quant al discurs pròpiament dit, es pot trobar una explicació detallada al seu fulletó “Drets històrics, constitució i llibertats”, de lectura obligada per a tots aquells que vulguin saber el perquè d’aquesta demanda per part del Partit Carlí. D’entrada, llença per terra la estesa creença que la nació espanyola va néixer pel matrimoni dels Reis Catòlics; tampoc, malgrat el que pugui semblar, amb Felip V i els seus Decrets de Nova Planta. La causant de tots els mals va ser la Constitució de 1812 amb el perjudici que va ocasionar a les nacions hispàniques no castellanoparlants. I les successives constitucions no han esmenat el greuge. Per això som on som  i ens passa el que ens passa i no som ja rivals respectats uns dels altres sinó enemics a batre. A vegades, quan el camí es fa impracticable és millor tornar enrere i agafar un altre en lloc d’intentar obrir-se pas a cops de matxet per una selva desconeguda, encegats per l’orgull de no admetre que hem errat en escollir aquella ruta. Això, els dirigents del país no ho entenen i el camí que segueixen i ens fan seguir, no és més que una fugida endavant.

Després de la xerrada, un breu torn de preguntes on va sorgir la que originà la frase que encapçala aquest escrit: “I com ho hem de fer per demanar els nostres Furs?”

Recuperar-los serà una tasca llarga i difícil alhora que justa i necessària. Caldrà seny i rauxa, gosadia i prudència.