Diada 2007 del Partit Carlí de Catalunya

La diada de germanor carlina, celebrada el 14 d’octubre de 2007, va gaudir d’un temps solejat i del marc incomparable de la Vall de Bianya. L’acte del Partit Carlí de Catalunya, que servia de cloenda a la Diada, va estar presentat per Maties Palau Sanahuja, qui assenyalà: “No és gens fàcil presentar els oradors quan aquests són coneguts per la majoria de l’auditori. No obstant això, vull agrair als organitzadors d’aquest acte, l’encàrrec que reconec que em resulta molt plaent i vull palesà l’afalagament que em dona i lo molt que m’honora. Moltes gràcies, doncs, per permetre’m adreçar-me en aquest auditori i a tots vostès per la vostra assistència i acollida”.

Va passar a presentar el primer orador, en Carles Feliu de Travy, tot dient que: “Independentment del que cada orador lliurement us dirà, sí que m’agradaria aprofitar per ressaltar-ne les qualitats personals que a mi, particularment,em criden l’atenció, i que admiro. Carles Feliu de Travy, cavaller de la Legitimitat Proscrita per nomenament del nostre rei Carles Hug. No puc estendre’m massa sobre aquesta excel·lent personal i sobresortint carlista. Només us diré que tot aquell que no tingui les idees clares, tot aquell que no entén ni massa ni poc què són els furs, què és la sobirania, què és la independència, què és la Pàtria, quès és la nació, quin és el principi de subsidiarietat, i per què la nostra pell de brau, la nostra sefarad, en l’expressió i sentit d’en Salvador Espriu, encara no sap on és ni qui és, que lo pregunti a En Carles Feliu. Perquè en Feliu fa molt anys que ho té clar. És evident que no el volen escoltar i així els hi va. Nosaltres sí que l’escoltem i no ens en cansem.”

En el seu discurs que versà sobre La defensa dels Furs, Feliu de Travy tractà aspectes d’un tema sobre el que, repetidament, ha assenyalat frases com aquestes:

“El que es coneix amb el nom de llei privativa o fur, és un dret bàsic i fonamental a l’autogovern que era el que ordenava l’existència política de cada un dels pobles. El fur amb tot el conjunt de lleis que se’n desprenien formava la constitució de cada poble, significat que és el mateix del de les constitucions modernes, per bé que aquestes es distingeixen específicament pel fet d’atorgar la sobirania al poble”.

D’acord amb la respectiva llei o constitució privativa -el fur-, els pobles d’Espanya es converteixen cadascun d’ells en nacions sobiranes o dotades d’Estat. Són els de l’antiga Corona catalanoaragonesa, és a dir Aragó, Catalunya, València i Mallorca i els que tenien per sobirà comú el rei de Castella-Lleó, Navarra i els Senyorius Bascos, avui País Basc, tots els quals, sense perdre la condició que els era pròpia d’amos de si mateixos, s’integren en l’àmbit de la Hispaniarum Monarchia –la Monarquia de les Espanyes- que s’inicia amb els reis catòlics, continua amb els Àustries i es perllonga amb els Borbons, amb els quals pel demés s’acaba. La unió existent entre ells és la dita unió personal i que resulta de tenir tots ells una mateixa persona per monarca.

Hem dit que els drets històrics, singulars o particulars, és a dir, els que resulten del dret d’exercir el poder en un determinat àmbit de la vida ciutadana o de posseir un determinat òrgan de poder són especificació del dret fonamental del poble al ple autogovern. Doncs bé: això fa que necessàriament deixin d’existir els drets històrics singulars o particulars d’un poble, si a aquest se li nega el dret fonamental a l’autogovern del qual procedeixen.

La desaparició per obra de la Constitució de Cadis,  i de totes les Constitucions que l’han anada succeint, de l’autogovern dels pobles d’Espanya i dels seus drets històrics, tingué les excepcions de Navarra, que amb la llei paccionada de 16 d’agost de 1841 va poder establir-ne un règim fiscal de concert, i dels Senyorius Bascos que van obtenir un concert econòmic fiscal per a la tributació del seu territori.

S’ha de destacar, doncs, la importància de la restauració del règim foral promesa per Carles VIIè enfront de la implantació d’un constitucionalisme com a sistema d’estructuració de l’Estat i de pràctica de govern a Espanya, que feia valer en el terreny polític la negació del principi lògic de ser la causa la que motiva la conseqüència i no a la inversa. En no respectar la realitat viva de l’existència d’aquests pobles, el constitucionalisme assecà les fonts naturals de la vida d’Espanya. Si amb els furs els espanyols ho eren en la mesura que fossin aragonesos, catalans, valencians, mallorquins, navarresos, castellans, andalusos, bascos, gallecs, etc.; amb les constitucions en la mesura que siguin espanyols es podrà ser aragonesos, catalans, valencians, mallorquins, navarresos, castellans, andalusos, bascos, gallecs, etc.

La defensa dels furs, entesos com el que són, o sigui la llei històrica que donà vida a un poble tot fent-lo senyor dels seus destins, ha estat una de les raons de ser del carlisme. Els furs, per tant, són els drets històrics de Catalunya i d’aquests pobles. És la defensa de la personalitat política dels pobles d’Espanya que els fou arrabassada pel Constitucionalisme basat en l’existència de la nació única espanyola. El que defensa i proposa el carlisme és aleshores el model d’Estat basat en aquests drets, que fou representat en el passat per la unió personal dels pobles d’Espanya, la versió de la qual és avui l’Estat d’Estats de tipus confederatiu. Defensar aquest model d’Estat singularitza la posició del carlisme.

L’autogovern ple és per al carlisme un dret de Catalunya, i de tots els pobles de les Espanyes, i en la seva propugnació no es queda a mig camí, cosa que vol dir que no es satisfà amb l’aplicació per part de l’Estat unitari de règims d’autonomia als pobles que reclamen l’autogovern, basats en la delegació de poder que no deixa de ser en si mateix signe de dependència, per més que esdevingui força ampli el lot de competències a que s’estén. Els estatuts d’autonomia que admet l’actual Constitució són la imatge precisa d’aquest quedar-se a mig camí.

Al costat d’aquesta característica de reclamar els drets de Catalunya a l’autogovern ple, en presenta el carlisme una segona. És la que defineix el seu mode d’encarar la lluita política encaminada a fer valer l’autogovern. Reclamar un dret no és pidolar: és exigir el que n’és subjecte, el que per raó del dret li correspon. La força del dret emana del mateix ser de les coses, i no pas del parer de la majoria, i menys quan aquesta es forma amb el vot dels qui no tenen com a propi el bé que es posa en discussió. L’ús del dret es pot sotmetre a vot, però no la seva existència. És vàlida la renúncia total o parcial del dret, però no ho és la seva negació per virtut del vot contrari de la majoria. El que es fa aleshores en aquest cas és substituir la força del dret pel dret de la força. És ni més ni menys posar en el plat del vençut l’espasa del vae victis que desequilibra la balança en favor del vencedor.

La reivindicació de la condició de poble major d’edat, ha estat un reivindicació permanent del carlisme respecte dels pobles de les Espanyes amb totes les seves conseqüències, i per tant de nació amb Estat, objecte de la reivindicació foralista. Els reis carlins no juraren a mitges els furs, sinó en la seva integral plenitud de llei del poble que es regeix per si mateix a si mateix. És en el sentit profund d’aquest jurament que cal entendre el restabliment dels furs de Catalunya que en nom de Carles VII dugué a terme a Olot el general Tristany fa ara 123 anys.

Doncs bé: aquesta exclusivitat en la possessió i en l’ús del dret, inherent al que n’és titular, campeja en el jurament dels monarques carlins de respectar i garantir els furs, quan el fan en la seva històrica condició de senyors naturals del poble davant el qual el presten i no pas en la de reis d’Espanya. I per acabar, el carlisme proposa en lloc del model d’Estat unitari, el model d’Estat d’Estats que respon al respecte de la personalitat política de tots els pobles d’Espanya. Cal tornar al reconeixement efectiu del dret dels pobles d’Espanya a regir-se a sí mateixos i a pactar, partint d’aquest dret, les bases d’una unió beneficiosa per a tots ells, uns Estats lliures units per la gestió dels interessos que els són comuns.

El carlisme ha dit sempre, i ho repeteix ara amb l’èmfasi que l’assumpte demana, que el projecte d’aixecar l’Estat sobre la base de la llibertat dels pobles d’Espanya és un projecte de tots i per a tots aquests pobles. Per a ell, la defensa de l’autogovern de qualsevol dels pobles d’Espanya, i per tant de Catalunya, és la del model d’Estat –l’Estat d’Estats- que respon a la idea dels furs o drets històrics. Els carlins, novament, hem d’anar al davant en la resposta positiva que cal donar a l’esmentat repte.

Moltes gràcies per escoltar aquestes paraules”. 

El presentador de l’acte, Maties Palau, avaluant la tasca d’En Jaume Campàs i Fornols, va dir sobre ell: “Permeteu-me que us presenti en Campàs com el nostre hereu. L’hereu de la valentia, del compromís i de la lluita. L’hereu que ha deixat les antigues armes per les noves, perquè hem de continuar lluitant. I les noves armes no són aquelles que prenien la vida, sinó les del compromís diari, les del testimoni de cada acte. Arribar on tothom s’arruga i donar la cara pel que ell creu. Aixeca quan un defalleix, anima quan el desànim intenta calar. En Jaume Campàs és la nostra força de xoc, que tremolin aquells que ens donen per morts. Tota la seva gran aparença física és un petit reflex de llur gran fermesa i convicció intel·lectual i moral. Els invito a que es deixin seduir per l’entusiasme d’En Jaume i els hi asseguro que la bevenda màgica de l’Asterix els hi semblarà gasosa”.

En una xerrada aclaridora amb diverses referències històriques, en Jaume Campàs va fer un especial èmfasi en el 123 aniversari de la Proclamació dels Furs Catalans, a l’1 d’octubre de 1874 a la ciutat d’Olot. Presentem íntegre el seu discurs:

“Els historiadors trobem que la primera possible defensa armada dels Drets històrics fou la guerra civil entre Joan II de Catalunya i la Diputació del General.

En l’Etapa de Felip IV, fou també una defensa indiscutible dels nostres drets la causa de la guerra, contra les violacions dels Usatges catalans per la nefasta política del comte duc Olivares. Segueix la Guerra de Successió on la pèrdua de les llibertats se’n derivà l’absolutisme, que no negà la personalitat política de Catalunya i dels altres pobles, de l’antiga Corona d’Aragó, però que feu esclava en el govern de la voluntat del monarca,tot tallant els canals d’accés del poble al govern. I de tot el que fou les nacions estat de l’antiga corona d’Aragó.

La historiografia reconeix en el primer carlisme una oposició al nou concepte nació-estat inventat per la revolució francesa unitarista, que no acceptava la tradició jurídica de les velles nacions, a diferència del que el carlisme respectava els seus drets i constitucions.

La concepció unitarista de la Constitució de Cadis de 1812, mare de l’actual nació espanyola inventada aleshores, que aboleix del tot la personalitat política dels esmentats pobles que havien estat sobirans. La nova Constitució sorgida de Cadis, portà la pèrdua dels Furs tant a Navarra com a Bascònia. I així Espanya es resolia amb una sola nació-estat.

Del carlisme sabem la seva defensa aferrissada dels furs o drets històrics, o sigui de la personalitat política dels pobles d’Espanya que els fou arrabassada pel Constitucionalisme en base d’una sola existència: la nació única espanyola.

Sabem, ara farà 175 anys, del primer carlisme a la nostra terra, que provenia en la seva majoria de les famílies austriacistes emparentades amb els qui foren defensors de Catalunya durant la guerra de Successió. Aquests, a mitjans del XIX porten a terme un intent de restaurar la Diputació del General juntament amb republicans i amb això la reconstrucció de la nació catalana.

La història posa de relleu, que en les conteses carlines, els territoris dominats pels carlins s’organitzaven d’acord amb els propis furs o llibertats. A Catalunya regia la Generalitat, a València la Diputació i a Bascònia les Juntes respectives, tenint vigència només el pas foral, que atorgava el dret de revisar tota disposició provinent del govern federal, acceptant-la o refusant-la segons es cregués convenient. Sempre es considerà que el poder reial no tenia la potestat de concedir llibertat o furs,sinó simplement de reconèixer el que els pobles respectius havien acordat.

Quan el carlisme de 1930 elaborà un estatut, que serví d’ajuda prèvia a l’Estatut de Núria del 31, refermava la recuperació de l’antiga Confederació que havia estat la Corona d’Aragó. I això amb la  conseqüència d’esdevenir l’estat-nació perdut en el temps, dins el marc confederatiu. Una proposta que ningú d’aquell temps havia proposat mai.

 “...la reconstitució de nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics...” El testimoni de Vayreda i tants d’altres ens recordaven quin era la posició del carlisme en el passat vers les injustícies del centralisme d’aleshores.

A l’Ateneu barcelonès en l’aniversari de  la Solidaritat, en el 2006, recordant el 1906, aquella força que portà al carlisme d’aleshores, juntament amb altres partits, aturar la pretensió centralista de fer desaparèixer la personalitat de Catalunya. Marcà una vegada més la tradició reivindicativa carlina en la defensa de Catalunya

El material és molt  cabalós i necessari, però hem de seleccionar i sintetitzar.

Pel que fa el lideratge carlí, la memòria ens porta de qui foren els seus reis. Se’n desprèn una dinastia popular que feu  seva l’aportació en la defensa aferrissada de les llibertats dels pobles, i que no té res a veure amb la monarquia actual. Com la història testimonia; els reis carlins no juraren a mitges els furs, sinó en la seva integral plenitud de llei del poble que es regeix per si mateix. Així, amb dates més properes, quan el Rei Xavier jurà els Furs de Bascònia, i més endavant ho fa a Montserrat pels de Catalunya, mostrà aquella plenitud pel respecte dels drets d’aquests pobles.

Avui ens trobem aquí en aquesta diada de celebració, a Santa Margarida de Bianya un indret de sobrada significació carlina. Fem esment una data de referència obligada: La Proclamació dels Furs Catalans l’1 d’octubre de 1874 a la ciutat d’Olot, aquest mes farà 123 anys, pel qui fou el general carlí Rafael Tristany, per ordre de Carles VIIè, al balcó de la Casa de Solà Morales al passeig del Firal.

Altres ciutats d’influència carlina, festejaren en aquella etapa aquest fet cabdal per a Catalunya. No fou una acció aïllada.

Quan avui celebrem aquest aniversari, i en fem remembrança, recordem aleshores la importància que tingué aquest fet de desvetllar les consciències adormides, de la Catalunya d’aquella època. La Diputació del General, en el mateix temps, restaurada a Sant Joan de les Abadesses, arrodonia en aquell moment les pretensions d’aconseguir un nou ordre de llibertats fins aleshores mai donats.

En la transició democràtica un carlisme evolucionat políticament i socialment pels nous temps surt a la palestra. Després d’una oposició política al franquisme en temps de la dictadura, aquesta utilitzà la simbologia carlina pels seus fins, tancar els seus locals, i empresonar els dirigents carlins. El carlisme s’afegí a la lluita antifranquista i col·laborà en la constitució de l’Assemblea de Catalunya, la Coordinadora de Forces Polítiques, la Taula de Partits...

El Partit Carlí de Catalunya, i tots els partits carlins de les nacionalitats de l’Estat, durant l’etapa de la Transició Democràtica adaptaran el seu programa per als nous temps. Evolucionat políticament i socialment participaran plenament en l’etapa de la Transició. No obstant aquesta acció, el portarà a l’haver de suportar un fort cop a escala estatal, en l’aplec carlí de Montejurra de 1976. Un genocidi a cara descoberta, organitzat a instàncies del govern d’aleshores i executat per forces de l’extrema dreta internacional. Només cal recordar qui era ministre de l’interior en aquell moment: el Sr Fraga Iribarne. Aquest fet dolorós, portà com a resultat 2 morts i 40 ferits. I pretenia fer desaparèixer el carlisme de la faç de la terra. D’aquest fet molts se’n beneficiaren.

El carlisme admetia la separació església–estat. Arran del Concili Vaticà II, donava llibertat de consciència. Però, el seu origen cristià donava un nou valor a la qüestió social, a més del principi de subsidiarietat tan afermat en el carlisme, un projecte de futur en base a l’ autogestió global.

El carlisme de la Transició, no acceptà la reforma democràtica al preu del silenci imposat, per una dictadura que, en 24 hores, es convertia en democràcia, i obligava a viure víctimes i botxins. El partit carlí no fou legalitzat fins al 1978, després de les primeres eleccions de 1977. Davant d’aquest fet ben significatiu, malgrat tot plegat, els dirigents carlins manaren anar a votar la Constitució del 78, tot i sent anticarlina, molts carlins s’hi oposaren, però malgrat tot, significava un pas endavant, i ja que en un futur es  podria modificar.

Tot i tenint un projecte avançat el carlisme en el 1979 anà a les eleccions, la societat no entengué la proposta, i la repressió anticarlina del règim, es cobrava els resultats. Quan fou l’únic partit que donava solució política al tema Basc, quan la resta de partits n’hi pensava.

El Partit Carlí de Catalunya conscient de la seva aportació federal a la societat avui recupera una vella tradició, ja esmentada pel carlisme en diferents ocasions: la Confederació.

El Partit Carlí de Catalunya no planteja cap plet dinàstic, ni en fa bandera, però si que  reconeix com a dinastia legítima a la família dels Borbó Parma.

El Partit Carlí de Catalunya hereu del passat foral, quan parla de les llibertats de Catalunya, no és pas l’autonomia dels Àustries l’ideal del Carlisme, tot i que en el passat també reivindicava, i reivindica la seva devolució, ni dels Reis Catòlics. Són les Llibertats d’aquella Catalunya en la qual el Rei Pere III podia dir els catalans, a les Corts Catalanes: ”Si respecteu vostres furs i institucions, veureu que sou els més lliures pobles del món.”

Avui, el Partit Carlí de Catalunya, en la seva idea per l’autodeterminació opta per la Confederació  la forma més possible d’aconseguir en un govern de ple dret de ser poble sobirà. La Confederació que en l’Estatut Carlí de l’any 1930 ja en feia menció expressa.

No sols a Catalunya, abasta avui aquest propòsit el carlisme, sinó a la resta de nacions històriques de l’actual marc de l’Estat espanyol. Una convicció aprovada i assumida en el XIè Congrés dels Partits dels carlins de les Espanyes en el 2004 a Euskalherria.

Els anys 80 cap aquí, malgrat els poders mediàtics que n’han volgut foragitar la flama. Altres nacions històriques representades pel carlisme democràtic avui presents en aquesta jornada en refermen la seva continuïtat. I que el carlisme català, malgrat els anys de penúria, torna a la palestra amb nous aires reivindicatius en la defensa de les llibertats polítiques i socials dels pobles, amb el lema: Confederació, autodeterminació, autogestió, una nova manera d’entendre els furs de les nacions sense estat.”

Una gran ovació va tancar aquesta intervenció.

Maties Palau presentà així l’Hèctor Mir: “És un jove valor que representa els nostres joves valors. Quan encara hi ha massa gent que pregunten que és això del carlisme, o si encara existeix, jo els hi dic que li preguntin a l’Hèctor. I com és que encara hi ha tanta gent jove que s’ho creu?  Hèctor els hi dóna la resposta. Home de mil ocupacions, enfeinat, però té sempre temps pel carlisme. Ell sap el que podem esperar del carlisme. Ell ho sap, sap que no podem esperar càrrecs, prebendes ni parcel·les de poder. Però, ell sap que tenim uns valors que hem rebut i que volem transmetre. Uns valors d’europeisme, de cristianisme, que la gent jove té que saber. La gent jove té que saber d’on venim, qui som i on anem. Sense cap mena de vergonya, sense cap mena d’arrogància, sense cap mena de menyspreu, sense cap complex. L’Hèctor això ho té molt clar. Ell sap i vol fer saber que els nostres valors, els nostres ideals són, no els únics, però sí necessaris per entendre el futur, encarar-lo sense por i amb la fermesa necessària per no claudicar”. Tot seguit, Hèctor Mir inicià el seu parlament sobre Valors de sempre davant l’actual espectacle:

“Aquests darrers temps els catalans de peu de carrer assistim a un curiós espectacle. Per una banda, uns es dediquen a fer proliferar plataformes, reagrupaments, replantejaments i reinvencions vàries, i alguns, fins i tot, ens porten la bona nova que, com si fos la nova parusia, als catalans se’ns acabaran els problemes el 2014. Per altra banda uns altres tornen a udolar els mateixos planys i amenaçant-nos amb les mateixes plagues bíbliques: que Espanya –la seva Espanya- es trenca, es destrueix, es balcanitza, es polvoritza…

Que podem fer els carlins catalans davant aquest panorama tan poc engrescador?

Aquests dies commemorem que fa una pila d’anys, massa anys ja, ben a prop d’aquí on som avui, el Rei Carles VIIè va retornar-nos als catalans les nostres Constitucions i Usatges, les lleis i normes amb les quals els catalans ens havíem regit fins el fatídic Decret de Nova Planta. És a dir, Carles VIIè no va fer res més que derogar una norma injusta i restablir la situació anterior. Malauradament no ho varem poder portar a terme, i així ens ha anat a tots plegats.

Allò que Carles VIIè  reconegué i retornà no és altra cosa que el que ara anomenen els nostres Drets Històrics, tant invocats per molts però tant desconeguts per a la majoria d’ells. Perquè, ¿quantes vegades no hem sentit al típic progre de saló, tant nacionalista català ell, dient pestes dels furs, com si fossin una antiguitat injusta, insolidària i digna d’estar en un museu? ¿o al tecnòcrata engominat, també tant nacionalista català ell, que no vol ni sentir a parlar de concert econòmic? Del que puguin dir o pensar els nacionalistes espanyolistes de Madrid, ja no us faig ni esment, perquè, per desgràcia, prou que ens ho recorden diàriament.

Des que a Cadis, algú es va inventar allò de “la nación española”, no han parat de sortir-li rèpliques en menor escala, però amarades del mateix esperit. En el fons, els nacionalismes d’aquesta vella pell de brau, ja siguin centrífugs o centrípets, no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Es busquen i es necessiten mútuament per tal de retroalimentar-se i regenerar-se. Són com dues serps que es van devorant per la cua. De fet, si us hi fixeu, els nostres nacionalismes, al contrari d’altres que podem trobar en altres països, són nans, mesquins, acomplexats de si mateixos. Incapaços de brillar amb llum pròpia a l’exterior, bolquen la seva frustració a l’interior, sempre contra el més feble.

¿O es que el paper que van fer, per exemple, a les Açores, ha servit perquè a l’estranger ens mirin amb admiració i enveja? Ara que, quan es tracta d’inventar-se suposades persecucions a Catalunya, això ja són figues d’un altre paner… ¿I que dir de casa nostra? Quan es tracta d’anar a Madrid a defensar els interessos catalans, la desunió i l’arronsament són la tònica general. Que jo recordi, a Madrid només en una ocasió s’ha aconseguit aquesta unió en defensa d’allò que reclamaven els catalans, i fou quan la Solidaritat Catalana, ¡que ja ha plogut!. Però és clar, d’aquella hi havien carlins pel mig… I això es nota.

Els carlins catalans ni anem ni volem anar per aquests verals. El patriotisme no es demostra competint a veure qui la té més gran… em refereixo a la bandera. Tampoc participem del quasi bé mil·lenarisme d’alguns que creuen que, com si d’una revelació es tractés, Catalunya, tant si com no, ja sigui demà, al 2014 o d’aquí mil anys, en aquesta o en l’altra vida, estigui predestinada a assolir la fi de la Història, a arribar a l’any zero d’una nova Era, a esdevenir independent, o millor dit, a separar-se de les Espanyes, que independència i separació no tenen per que ser sinònimes. Però fora d’aquesta fita prefixada pel Destí ¿Què més hi ha? ¿D’alguna manera haurem de vestir al sant? Ben poca cosa, la vareta màgica de la independència proveirà.

Els carlins, no cal que us ho recordi, varem ser els primers en aixecar-nos contra el centralisme. Tampoc us he de recordar aquí el catalanisme que als carlins catalans ens ha caracteritzat sempre. Per això els carlins catalans, que ja som gats vells, no estem pas per experiments ni noves provatures. No ens agrada el que hi ha ara. Ni el Estat Espanyol ni la Comunitat Autònoma de Catalunya. Volem una Catalunya senyora de les seves decisions, unida confederalment a la resta de pobles que conformen les Espanyes. I això que demanem no és cap invent nou. Ja ho practicàrem amb força èxit a la Corona d’Aragó i desprès quan aquesta s’uní amb la de Castella, fins que Felip V primer i els nacionals de Cadis desprès ens ho tiraren per terra.

I per assolir l’autogovern de Catalunya no cal anar a la recerca de noves solucions ni invents que avui poden funcionar i demà ja veurem. Mireu, els qui venim de família pairal tenim ben present que cada generació no és cap principi ni final en si mateixa, sinó que és una anella més d’una llarga cadena. Les generacions passen, però queda la Casa, i cada nova generació té la obligació de mantenir i, si es pot, millorar, allò que ha rebut dels seus predecessors. Per tant es tracta de sumar, les conquestes, les millores… sense deixar-se encaterinar per cants de sirena i promeses redemptores. Els carlins catalans, avui com ahir, reclamem el retorn dels nostres furs, convenientment posats al dia, per tal que, com als nostres avantpassats, puguin donar resposta a les nostres necessitats actuals. Tenen raó els nostres amics carlins d’Euskalherria quan diuen que “Els furs són la nostra Constitució”. Amb les Constitucions i Usatges de Catalunya es van governar els nostres avantpassats i amb les Constitucions i Usatges de Catalunya ens volem governar els catalans d’avui dia.

I quan ens referim a l’autogovern no ens referim només a un territori sinó també al conjunt de la societat que el forma. Al teixit social del que cada persona, no individus o poble en abstracte, participa o pren contacte al llarg de la seva vida. Des de la família, l’escola, el municipi, les associacions, els sindicats, partits, etc. Allò que en bona teoria carlina definim com els cossos intermedis de la societat.

No dic res de nou si us dic que una persona sola podrà fer molt o poc, segons les seves capacitats, però que un grup de persones unides per a un mateix fi podran arribar més lluny. I diversos grups de persones amb una finalitat comuna encara podran assolir fites més importants. Per tal d’unir aquesta malla els carlins tenim un ciment especial: la subsidiarietat. Amb les seves arrels a l’humanisme cristià, del qual ni podem ni volem renunciar, la subsidiarietat significa –dit així ràpid i en quatre mots- que allò que pugui fer l’ens inferior no es veurà interferit per l’ens superior. És la veritable clau de volta del sistema foral, però, a més, implica més coses. Podríem haver dit, en lloc de subsidiarietat, solidaritat, paraula actualment força de moda, sobretot per aquells que no la practiquen, però, ¿Què és la solidaritat? En si mateixa no deixa de ser una paraula tant etèria com buida de contingut, voluntarista i discrecional en la seva aplicació.

¿A qui obliga la solidaritat? ¿Amb qui? ¿Com? Per contra, la subsidiarietat compleix dues funcions importants i definitòries. La primera és que, al aplicar-se la subsidiarietat entre dues parts, es procedeix a un reconeixement explícit de la existència real i legítima d’aquestes, amb plena capacitat de gestionar-se per si mateixes. L’altra és que les decisions de l’ens inferior tenen més força que les de l’immediatament superior, perquè malgrat aquest pugui ser més fort –que ho és- la seva fortalesa li ve donada precisament per ser la unió de diversos ens inferiors. En aquest cas sí que es dona una veritable solidaritat entre les parts, ja que hi ha un emissor i un receptor plenament reconeguts entre ells, uns canals i uns pactes prèviament establerts. De fet, la subsidiarietat no és res més que l’autogestió que defensem des del Partit Carlí de Catalunya.

Algú us dirà, com aquell fill de falangista, “Ej, que això dels furs no són més que privilegis” ¿privilegis? Cada lloc ha tingut diferents necessitats i la seva història ha evolucionat de forma diferent, però, en qualsevol cas, tothom, en totes les èpoques, ha lluitat per a assolir una millor vida, una major dignitat, unes millors condicions. Els furs són allò que els nostres avantpassats van aconseguir, demanant, pactant, lluitant i conquerint, de bon grat o per força i que ens han llegat per a que ho puguem gaudir i transmetre-ho als nostres fills. Són la nostra herència. I si això és un privilegi, llavors la consecució de la setmana laboral de quaranta hores o el descans dominical de segur que també són privilegis.

Moltes gràcies.”

Forts aplaudiments acompanyaren el final de la intervenció de Hèctor Mir.

Maties Palau procedí a presentar Julio Gómez Bahillo com a “cavaller de la legitimitat proscripta i secretari general del Partit Carlí de Catalunya. Confesso que ha estat el més difícil de presentar perquè fa més de trenta anys que el conec i són moltes les coses a ressaltar d’en Julio. No he conegut ni conec home més entregat a la nostra causa que en Julio. Ha donat diners, temps i tot ell s’ha donat al carlisme. Malgrat els molts entrebancs que la vida li ha donat, ell sempre endavant, al seu lloc. En Julio és la nostra màquina, sempre fent costar o anant al davant, mai una passa enrere. Jo crec que en Julio té la virtut de crear-nos la mala consciència del molt que deixem de fer per la causa. Crec que tots tenim un deute de gratitud i reconeixement a la seva ingent tasca, no valorada amb suficient justícia. Mai li podrem agrair el seu treball de formiga, la seva presència i la seva disposició. Potser reconeixent la tasca d’en Julio sense menys valorar d’altres, començaríem, també, a autovalorar-nos i a guanyar-nos l’autoestima. Us demano un fort i llarg aplaudiment”

 El secretari general intervingué per manifestar la lluita en positiu que representa el Partit Carlí de Catalunya. Heu aquí les seves paraules:

“En nom del Partit Carlí de Catalunya vull agrair la presència de les amigues i amics que han volgut compartir amb nosaltres aquesta Diada. También, quiero agradecer la presencia de los carlistas que se han desplazado desde otros lugares de las Españas para mostrarnos su solidaridad con nuestra lucha.

Vull recordar en aquest moment a Carles Isern Anglada, secretari de Relacions Federals del nostre Partit, que va morir el dijous passat, així com expressar el nostre condol a la seva família.

          Què més voldria que poder dir que tot va bé en el millor dels mons possibles.

Però, com podem anar bé si la casa de la democràcia, fa trenta anys, es va construir per la teulada i a cop de talonari, i negant tota participació a gent com nosaltres? Si fa trenta anys se’ns va prohibir, taxativament, la presència en la legalitat que s’imposava. I que alguns que avui el reclamen, titllaren idees com el concert econòmic de “nova carlinada”, dit això en to despectiu. Una altra oportunitat perduda per establir una convivència duradora a les Espanyes!!!  

          Com podem anar bé si hem passat del buit d’espiritualitat, dels anys seixanta i setanta, al buit d’espiritualitat i psicosocial, dels vuitanta i noranta, per caure, en aquest segle XXI, en un buit d’espiritualitat i psicosocial que desenvolupa nous guetos d’immigrants i veritables camps de concentració per a la nostra gent gran?

          Com podem anar bé si la Catalunya oficial no es correspon pas amb la Catalunya real, i l’escletxa entre elles es fa cada vegada més gran?

          Com podem anar bé quan la democràcia ha quedat convertida en una transacció comercial entre els Estats Majors dels partits i de les grans organitzacions empresarials i sindicals?

Una Catalunya de polítics professionals que mostra un arranjament fonamentat en l’amiguisme; en una teranyina de consells assessors inoperants; en el malbaratament i desviació dels recursos públics, tant humans i econòmics. Una manifasseria que no pot impedir les tensions internes d’uns partits més preocupats pel seu modus vivendi i pel seu finançament il·legal que en solucionar problemes de la societat. Una estrafolleria que no pot controlar el seu verbalisme agressiu, ni vol evitar la compra de voluntats –i vots- amb diners públics, i que, molt sovint, ens transmet una sensació de corrupció permanent en l’àmbit del poder legislatiu, executiu i judicial. El pensador cristià francès Emmamuel Mounier definia aquesta situació com a solidaritat entre gàngsters. Per contra, a la Catalunya dels ciutadans no li pertoca res més que pagar, i gairebé callar, ja que recórrer qualsevol acció és entrar en una dinàmica que es complica a cada pas i de la qual resulta difícil sortir amb èxit.

Com podem anar bé si la diferència s’engrandeix entre una i altra Catalunya? Una Catalunya oficial que manté una Catalunya subvencionada, on territoris i persones s’emporten part de les subvencions i constitueixen el seu suport electoral, i que juga, dia rere dia, a desinteressar a gran part de la nostra societat dels assumptes comuns a tots els ciutadans. Una Catalunya real que és la Catalunya abandonada, on persones i  territoris reben tot tipus de residus perillosos i promeses de futur que ningú complirà mai, i queden abocats cap el desencís i condemnats al silenci i a l’abstenció.

Com podem anar bé quan es legisla per tones mètriques i, després, no es fa complir la llei, amb la conseqüència de la degradació de la convivència democràtica? I fer complir la llei, és actuar amb proporcionalitat entre penes i delictes. Actuar sense afany de revenja ni oportunisme polític, perseguint els delictes, ja siguin contra l’ordre públic, contra la hisenda pública i la seguretat social, contra els drets dels treballadors i dels immigrants, contra l’administració pública sota la forma de comportament injust i abusiu, de prevaricació, d’omissió del deure de perseguir els delictes, de suborn, de tràfic d’influències, de malversació, de fraus i exaccions legals, i de corrupció. Fer complir la Llei és la única garantia que tenim les classes populars en l’actual procés de regressió social derivat de la globalització, que afecta essencialment a la part més dèbil de la societat.

Però, malgrat que resulta molt fàcil criticar i destruir, no tot es així. Aquí està la lluita carlina, que no va contra ningú i que és una lluita en positiu per Catalunya i per a les Espanyes.

Què difícil és construir i conviure en pau!!! Què difícil és conservar un territori com aquest en el que avui estem i mantenir la seva gent arrelada i lluny de l’especulació del curt i mig termini, què és el pa per avui i la fam per l’endemà. Què diferent és, normalment, l’acció política local orientada cap els veïns, éssers amb drets i deures concrets, d’aquella altra acció realitzada en altres àmbits territorials sobre, o contra, persones abstractes amb uns hipotètics drets i deures definits per enquestes i estadístiques.

          Els Carlins, que varem ser els primers en la defensa de la llengua i la cultura catalana, i amb moltes dècades de diferència respecte de qualsevol altre, no podem acceptar que les grolleries i la perversitat envaeixin, ara, el nostre llenguatge. Per què, ¿no és una perversitat cínica el confondre els atacs, els atemptats, les amenaces, l’assetjament, la coacció i els insults amb la llibertat d’expressió?

          Els Carlins volem recuperar aquella societat civil, que, per fer país, no li calien subvencions de cap tipus, només el propi esforç i la seva voluntat participativa, raó per la qual podia representar els seus legítims interessos amb absoluta independència, i autogestionar-se sense tuteles de ningú. 

          En el pensament carlí Els drets dels pobles no es qüestionen. Així, ho va fer el rei Carles VIIè, fa 123 anys, en reconèixer els Furs Catalans. I nosaltres, ara, continuem oferint la nostra solució Confederal a tots els pobles hispànics amb el respecte escrupolós als seus drets, que no es qüestionen, tal com dèiem a les nostres propostes presentades al Parlament de Catalunya, amb motiu de la reforma de l’Estatut.   

          Nosaltres, com a garantia de llibertat de les persones i dels pobles, hem mantingut i mantindrem sempre que a cada dret li correspon un deure. Entenem que el camí del menyspreu pel Dret, la Llei i la Justícia condueix senzillament al totalitarisme.

Davant d’aquest perill totalitari que pot amenaçar la nostra societat, el Partit Carlí de Catalunya, en la seva lluita en positiu per construir una societat d’Autogestió Global, reivindica un catalanisme no sectari, amb sentit integrador i de convivència en el qual tothom, sense exclusions ni discriminacions, n’ha de viure; un catalanisme amb sentit d’alternativa a nous centralismes; un catalanisme en el qual ningú s’apropiï dels elements comuns de la societat catalana. 

No em vull estendre més. Només desitjar-vos que passeu un bon dia en aquesta jornada de germanor que és la Diada del Partit Carlí de Catalunya, que estem celebrant a Santa Margarida de Bianya.”

Maties Palau presentà el carlista Feliciano Vélez Medrano, qui va acceptar la invitació del Partit i va estar rebut amb forts aplaudiments. L’alcalde de Puentelareina, que portà la salutació dels altres regidors carlistes de Navarra, amb el seu estil senzill, humil i directe, agraí l’oportunitat d’adreçar-se als assistents, als quals esperonà perquè participessin activament en la propera confrontació electoral i que donessin exemple de que no tothom que està en la política és per enriquir-se i fer-ho tot malbé, i que, malgrat la desigual lluita del carlisme enfront de les organitzacions instal·lades en el sistema, també es pot  treballar per les persones i pels pobles.

Aquesta darrera intervenció de l’acte polític va estar molt aplaudida, i amb el càntic dels nostres himnes va concloure la Diada 2007 del Partit Carlí de Catalunya.